dilluns, 21 de setembre del 2009

El Dijuni del Jurament


El que se menjava l’herència

En el Tractat de Babbà Batrà s’estudien els diferents tipus de conflictes que poden surgir entre veïnats. Normalment, la base dels estudis no hi prové, com en la gran majoria dels altres tractats, del texte bíblic, sinó que se basa principalment en el bon seny. Lògicament, en la discussió hi poden entrar recursos de la Torà Escrita, però no com font principal.

Un dels estatuts diu que quan es vol cobrar un deute dels orfes, posem per exemple que li va donar un préstec al seu pare i ara, després de morir el pare, vol cobrar el deute, és imprescindible que el demandant juri que el que reclama és seu.

En el capítol tercer del Tractat (32b-33a) relata el cas d’un rabí, Rava bar Xarxom, que l’acusaven de ‘menjar-se l’herència’ dels orfes. El Cap del Tribunal, Abaié, li pregunta què ha passat exactament i com és possible que en parlin malament d’ell. Aleshores ell explicà que el difunt li havia hipotecat un camp en poder seu, i a més el difunt li devia una suma determinada, i per tant decidí quedar-se amb el camp hipotecat uns anys més per tal de recuperar els diners del deute, ja que si reclama els diners dels orfes li faran jurar, i ell no vol haver de jurar. Abaié li ordena que retorni el camp que ja ha acabat la seva hipoteca, i que quan els orfes siguin majors d’edat els podrà reclamar el deute del pare.

Prohibit o no?

La veritat és que hi ha una gran polèmica entre dos grans Savis ibèrics, Maimònides el cordovès i Nahmànides (Bon-Astruc ça Porta) el gironí (en hebreu els denominen segons els acròstics de llurs noms que són Moixé ben Maimon i Moixé ben Nahman: Rambam i Ramban, respectivament, remarcant la lletra final).

Maimònides escriu a la seva obra enciclopèdica de ‘Iad ha’Hazacà’, a les Lleis de Juraments, cap XI, art. 1er, que el jurament, en casos necessàris, és una ‘miçwà’, un precepte, una obligació religiosa.

El Gironí diu, a les seves observacions a l’obra de Maimònides, que no és cap ‘miçwà’ sinó que la Torà permet el jurament en casos indispensables per demostrar la seva honradesa, a condició de ser una persona estudiosa i temerosa del Senyor.

De totes maneres, també el Rambam, que opina que és una ‘miçwà’, encara no diu que se puguin repartir juraments indiscriminadament, només vol dir que quan hi ha necessitat de jurar està prohibit abstenir-se’n, i que si no vol jurar, transgredeix la ‘miçwà’!

El Concili dels Quatre Països

El Concili dels Quatre Països (que comprenia la Gran i la Petita Polònia, Rutènia i Volínia, en un concili que perdurà des de 1580 fins 1764, i que supervisava la vida jueva d’aquells països de l’Europa Nord-Oriental) decretà que quan el debat s’acostava al punt en què un dels litigants hauria de jurar, estarà obligat a proposar una conciliació en què el demandant renunciarà a un terç de la suma de la demanda.

El motiu de la renúncia a un terç, precisament, es deu a què una persona està obligada a ‘afegir’ fins a la suma d’un terç del preu original per tal de poder complir una ‘miçwà’ en cas excepcional.

El Rabí Haïm Palaggi (1788 – 1869, Turquia) diu que la majoria dels autors rabínics assumeixen l’opinió de Nahmànides, i per tant hom ha de procurar no arribar mai a la necessitat de jurar, i cita un llibre antic que diu que el qui ha tengut necessitat de jurar en un Jutjat, convé que durant tota la vida converteixi el dia del jurament en un dia de dol i de dijuni per expiar e

Corbs sangonents i bromes de carnissers

Qui ha d'allunyar-se?

El Talmud al Tractat de Babbà Batrà s’ocupa de danys que un veïnat pugui causar a l’altre sense cap mala intenció, sinó pel fet de fer un ús de la seva propietat que causa detriment a l’altre, en quines condicions el podem obligar que se n’abstengui per tal de no perjudicar, i en quines altres podrà seguir fent ús legal de la seva propietat malgrat les molèsties que pugui causar.

El tercer capítol del Tractat vol determinar qui té la responsabilitat dels danys que es produeixen entre veïnats. Vull dir que si R’uven planta un arbre dins el seu jardí i Xim’on se queixa que les arrels li fan malbé el pou, R’uven pot contestar que té dret a plantar el que vulgui dins el seu jardí, i si les arrels li molesten, pot trasplantar el seu pou un poc més enllà, on les arrels no li molestin, mentres que Xim’on, lògicament, prefereix que sigui R’uven el qui trasplanti el seu arbre. El damnificador és el que té l’obligació d’allunyar la molèstia o el perjudicat és el que no té més remei que allunyar-se’n?

Ja al començament del capítol sembla quedar clar que la tesi de Rabí Iossi que diu que el perjudicat és el que ha d’allunyar-se és la tesi acceptada. Però a continuació del capítol trobarem les excepcions, o millor dit les seves definicions i marges, ja que de tot d’una ens expliquen que Rabí Iossi no eximeix el qui llanci fletxes diguent que és l’altre que ha d’anar viu...!

Perjudicis indirectes

A les pàgines 22b-23a parla d’una persona que tenia unes palmeres datileres, i se queixava que hi havia uns practicants de la flebotomia que venien a seure just davora les seves palmeres. I per la sang que s’hi vessava, venien els corbs a picotejar-la i després menjaven els dàtils i embrutaven de sang els que quedaven i, a demés, molestaven amb els seus crits.

I aquí hauríem de veure quina diferència hi ha entre els danys directes i els indirectes. Ja que quan una persona

El Talmud diu que se tracta d’un perjudici indirecte, ja que els practicants de la flebotomia no causen cap dany als dàtils, i en teoria no n’haurien de ser responsables.

Però el Talmud explica que el fet de ser dany indirecte no significa que no estigui obligat a evitar-lo, ja que hi ha quatre tipus de danys que són massa greus i la gent no renuncia als seus drets, i són: fum, pols, el lloc comú (l’excusat) i fer tremolar el sòl. I el Talmud decreta que el dany dels corbs es pot comparar amb el del ‘lloc comú’, i per tant els practicants hauran de trobar un altre lloc on practicar...

L’escorxador

La Responsa de Rabí Xim’on ben Cémah Duran tracta (al tom 4, que són les preguntes que foren dirigides a Rabí Cémah Duran, descendent [en quinta generació] i successor de Rabí Xim’on, a l’Alger) parla d’un tal Rabí Avraham ben Tawa, que tenia la casa prop de la murada, i entre la casa i la murada hi havia un lloc buit que fou comprat per la comunitat i destinat a servir com escorxador.

I el pobre Rabí Avraham feu una llista molt llarga de queixes per evitar que hi construïssin l’escorxador, que Rabí Cémah Duran concretà en sis: 1 molesten l’intimidat de la seva casa, 2 li tapen la llum, 3 li faran tremolar les parets mentres tallin la carn, 4 li entrarà la pudor de la carn per les finestres, 5 li molestarà el renou dels clients que venguin a comprar i 6 les bromes dels carnissers.

No ens ocuparem més que en la darrera queixa, que diu que els escorxadors sempre bromegen i fan burles, i no se podrà concentrar en els seus estudis.

El Rabí Cémah Duran contesta que, malgrat que potser molta gent disfrutaria de poder escoltar els acudits i les bromes dels carnissers, tanmateix per un estudiós com Rabí Avraham representen una gran molèstia, ja que no li permeten estudiar. Sobretot si tenim en compte que els carnissers fan befa de la gent i està prohibit escoltar-los i són com aquells corbs que acudien a la sang que produïen els practicants de flebotomia, que fan fàstic, i per tant són ells que ha d’allunyar-se per tal de no causar el dany.

dimecres, 17 de juny del 2009

“L’ha obtengut iŀlegalment?”

Tractat de Babbà Mecià, pàg 21b

L’obligació de tornar un objecte perdut

El tractat talmúdic de Babbà Mecià parla, entre altres coses, de l’obligació de tornar les pèrdues a llurs propietaris legals. Aquesta obligació pot semblar banal, ja que qualsevol persona normal comprén l’importància i la necessitat de fer-ho.

Però hi ha casos en què una persona podria dir: “jo ja he fet tot el que podia” o “en un cas així, no hi ha res que fer”.

El Talmud parla de l’obligació que recau sobre la persona que ha trobat l’objecte perdut, i de la relació que hi pugui tenir el fet que l’amo original de l’objecte ja hagi perdut l’esperança de recuperar-lo, o l’intenció que tenia la persona que la trobà a l’hora de recollir-lo.

En general podem dir que quan l’amo original ha perdut ja tota esperança de recuperar-lo, perd o se’n desdiu del dret de propietat sobre l’objecte, i per tant el qui el trobi s’ho pot quedar per ell. A condició, és clar, que sàpiga amb tota seguretat que n’ha perdut l’esperança.

L’intenció del que troba l’objecte perdut repercuteix quan, per exemple, sabent que està prohibit, agafa l’objecte amb intenció de quedar-se amb ell i no tornar-lo al propietari legal. En aquest cas direm que “l’ha obtengut iŀlegalment”.

La penyora

Posem per exemple un metge que fa una visita urgent a ca un malalt en Xabbat, de manera que no pot apuntar les dades ni pot rebre el pac dels seus serveis en aquell moment, i la família del malalt li dóna un objecte de valor com penyora, amb l’intenció de pagar i recuperar l’objecte després de Xabbat.

Però el temps passà i la família del malalt no vengué a pagar i recuperar la penyora, i el metge també va oblidar de quin malalt se tractava. En aquest cas, el metge pot vendre l’objecte i cobrar el seu sou del valor que rebi. El problema està en cas que el valor sigui major que el sou que li correspòn: què passa amb el canvi?

D’una banda, sembla que els amos de l’objecte ja fa temps que han perdut l’esperança de recuperar-lo i el metge pot apoderar-se de tot el valor de l’objecte.

L’ha obtengut iŀlegalment?

Però no tots els Savis n’estan d’acord. El Talmud parla d’una persona que troba un objecte perdut abans que l’amo perdi l’esperança de trobar-lo. En aquest cas, mai no podrà dir-se que el qui l’ha trobat pugui convertir-se en el nou amo de l’objecte, encara que més tard l’amo original perdi l’esperança de recuperar-lo, ja que ha arribat a les seves mans iŀlegalment, o sia, que en el moment en què la trobà no podia convertir-se en el seu propietari legal.

El motiu de la prohibició l’expliquen els Savis francesos (els “Tossafot”, els néts de Raixí) diguent que en el moment que agafà l’objecte va recaure sobre ell l’obligació de retornar-lo a son amo original, i aquesta obligació no desapareix encara que l’amo perdi l’esperança.

En canvi el Ramban (Nahmànides) diu que el qui troba un objecte que el seu amo encara no ha perdut l’esperança de recuperar-lo, es converteix en son guardià, i des d’aquell moment ja no se considera un objecte perdut, ja que està en mans del guardià. Per tant, encara que més tard l’amo perdi l’esperança de recuperar-lo, el qui l’ha trobat no podrà apar-se’n, ja que només en cas de trobar un objecte que ja se n’ha perdut l’esperança abans de trobar-lo n’està permès apropiar-se’n.

El guardià del canvi

Tornant al cas del metge, segons els Savis francesos, està clar que el metge no ha estat mai obligat a retornar l’objecte, ja que el depositaren en les seves mans i no ha estat mai un objecte perdut, i per tant el canvi arribà legalment a les seves mans després que l’amo original en perdé l’esperança de recuperar-lo.

En canvi segons el Ramban, que diu que no se’n pot apropiar encara que l’amo se’n desesperi més tard ja que es convertí en son guardià, igualment el metge haurà de seguir guardant el canvi que excedeix el pac del seu sou, pel cas de que un dia consegueixi descobrir el seu amo original.

En aquell moment li haurà de tornar el canvi, però no el sou que li pertocava, com és lògic.

dilluns, 4 de maig del 2009

Les cremadisses del Talmud

La primera vegada que ens consta que varen ser cremats llibres jueus és a la Mixnà (Trctat de Ta’anit 26b) on diu que Apostomos cremà la Torà el 17 de Tammúz. Es creu que és el mateix relat que senyala Flavi Josef a Antiquitates Judaicae (2, 5, 3) sobre un soldat que trobà un Llibre de la Torà i el cremà. En aquell temps cremaren també a Rabí Hanina ben-Tradion embolcat en un Llibre (pergamí) de la Torà.

La primera gran cremadissa del Talmud fou a París, el dia 9 de Tammúz de l’any 5004, que era en divendres, víspera de la paraixà de Huqqat – 17 de juny de 1244.

Fou el resultat del Judici de Paris. En aquest judici, foren obligats els rabins de França d’aquella generació, encapçalats per Rabí Iehiel de Paris i Rabí Moixé de Coucy, a discutir amb els savis cristians, a causa de l’afany de l’ex-alumne de Rabí Iehiel de Paris, el convers Nicolas Donin de la Rochelle.

La discusió tractava sobre la questió si el Talmud encoratja l’odi dels gentils i dels cristians. Amb la pèrdua dels jueus, l’evident resultat fou la cremadissa dels llibres del Talmud a la Place de Grève de Paris, on hi arribaren 20 (o 24) carros plens de llibres que foren cremats.

La segona gran cremadissa fou a Venècia els anys 1553-1554. tot començà en una brega entre dues premses que pertanyien a cristians que volien imprimir el llibre de Maimònides. Una de les dues premses, la de Bragadini, acusà l’altra, la de justiniani, que publicava llibres en contra del cristianisme. El papa Marcello Cervini degli Spannocchi, Marcel II, feu inquirir el tema i ordenà cremar els llibres del Talmud al campo di Fiori, a Roma. El dia de la cremadissa fou el dia de Roix haXanà, Cap d’Any del 5314 (19 de septembre de 1553), elegit especialment per fer patir més als jueus. A continuació, i durant la festa de Succot del mateix any (3-10 d’octubre) foren cremats els llibres de Bolònia, i el dia 31 d’octubre (13 de Heixwan) a Venècia, en el mes de Xvat (gener del 1554) a Ancona, i més tard a Ferrara, a Màntua, a Creta i a Corfu. Més tard, l’any 1559, el papa Pau IV amplià el decret també a Cremona (Llombardia) que s’havia salvat anteriorment per no estar baix la jurisdicció papal.

Uns anys més tard, en 1565, el papa Piu IV (Giovanni Angelo Medici di Marignano) privava el Talmud del seu propi nom (talmud = estudi), i per això es comença a emprar el nom de Guemarà, que significa ‘estudi’ en arameu.


A part de les cremadisses, el Talmud fou censurat en diferents ocasions. Una de les més famoses fou a l’any 1265 en què el convers Pau Christiani conseguí una buŀla del papa (Guy el Gras, Climent IV) que comissionava el dominicans de Barcelona a censurar els passatges que considerassin objectables.

Més tard, l’any 1413, un convers de nom Geroni de Santa Fe feu les mateixes acusacions, diguent que els mots ‘pagans’, ‘idòlatres’ i ‘apòstates’ que hi ha al Talmud es refereixen als cristians. L’acusació generà una buŀla del papa (Oddone Colonna, Martí V) que exigia la censura d’aquests mots al Talmud. La buŀla no entrà en vigor fins que els anys 1568-1581 fou imprimida una nova edició censurada del Talmud, on mancava el Tractat d’Avodà Zarà (idolatria) I altres passatges considerats com ofensius al cristianisme.

Aquesta edició donà uns resultats interessants, ja que el mot ‘goi’ = gentil, fou camviat pel de ‘nokhrí’ (=estranger), sense tenir en compte que, en realitat, ‘goi’ significa (fill de) ‘poble’, i en lloc d’escriure que Israel és un Gran Poble (Deut 4:6-7) sortí que és un ‘gran estranger’.

Igualment, sustituïren el mot “min” (apòstata) per la paraula “acum” que són les sigles de ‘ovdé cokhavim u-mazalot’ (adoradors d’estels i zodíac). Els jueus varen riure, ja que poc els costà en re-traduir-les en ‘ovdé Christos u-Miryam’ (adoradors de Crist i Maria).

Aquest treball l’he fet amb l’ajuda de diversos llibres d’història.

dimecres, 29 d’abril del 2009

El Tresor del Talmud

Quin és el tresor, el vertader tresor d’una persona, que cap pirata no li podrà robar mai?

La veritat és que el Profeta Isaïes 33:6 ja ho proclamà fa devers dos mil set cents anys.
“I serà la fe dels teus temps la força de les salvacions sabiduria i ciència, la reverència del Senyor és el seu tresor”.

Vaja, com sempre, en lloc de donar solucions sembla que ho compliquen més!
I vos deman disculpes per la traducció ‘cega’ i plena de incoherències, però així és com ho escriví el profeta, i si normalment volem comprendre el ‘sentit en general’ del que ens vol expressar, algunes vegades, tanmateix, no hi ha més remei que llegir-lo literalment per tal de poder arribar als matisos.

La veritat és que és mal d’entendre. Què són totes aquestes expressions del profeta?

El Talmud, al Tractat de Xabbat 31a, li dóna dues interpretacions exegètiques:

Quan una persona mor i arriba a l’Altre Món, li faran sis preguntes:
1. has negociat fidelment?
2. has fixat horaris d'estudis?
3. t’has ocupat de la reproducció?
4. has esperat la salvació?
5. has ‘condimentat’ la sabiduria?
6. has intentat comprendre les coses?
Aquestes sis preguntes segueixen la matriu del verset del Profeta: fe, temps, força=vitalitat, salvació, sabiduria i ciència.

I acaba diguent: i encara així, si la veneració del Senyor ha estat el teu tresor, val, i sinó, no.


Al mateix lloc del Talmud, un poc abans, donen una interpretació paraŀlela:
1. la fe – és l’ordre de les Llavors (lleis d’agricultura)
2. el temps – és l’ordre dels Moments (lleis de festivitats)
3. la força – és l’ordre de les Dones (lleis de matrimoni)
4. la salvació – és l’ordre dels Danys (lleis de justícia)
5. la sabiduria – és l’ordre de les Santedats (lleis de sacrificis)
6. i la ciència – és l’ordre de les Pureses (lleis de pureses i d’impureses)

Aquests són els Xixà Sidré Mixnà [XaS, en acròstic], els Sis Ordres de la Mixnà (i del Talmud) que recullen tots els estudis dels manaments de la Torà amb totes les explicacions que hi ha al seu voltant.

I també en aquest cas acaba diguent que tots els estudis depenen del grau de reverència del Senyor que l’estudiant tenia, que aquesta condició és la que converteix tota aquesta sabiduria en un tresor, però que quan no hi ha la veneració del Senyor, tota aquesta sabiduria desapareix i no serveix de res.


I el Talmud acaba posant un exemple:
És com un agricultor que encarrega als obrers que entrint tot el blat dins el magatzem. Quan acaben la tasca els demana: “hi heu mesclat un almut de terra salada?” i li diuen que no, i els diu: “idò millor si no l’haguésseu emmagatzemat!”.
Ja que el fet d’emmagatzemar blat no serveix de res si no anam alerta que no se podreixi encara serà pitjor, ja que tot farà pudor!

dilluns, 27 d’abril del 2009

Psicologia del mentider

El Talmud, al tractat de Babbà Mcià 2a, parla de la psicologia del mentider, o de qui no ho és.

El Talmud ens presenta el tema d’una persona que pren un préstec d’un amic i que, quan arriba l’hora de tornar els diners, diu que ja ha pagat.

La primera premisa que tenim és que una persona no és tan pocavergonya de negar descaradament el favor que li ha fet l’amic que li donà un préstec quan l’havia de mester, i per tant si diu que ja ha pagat, hem de creure que diu la veritat.

Però pot donar-se el cas que no diu que li hagi pagat tot el deute sinó només una part d’ell, i aquí ja entra en joc un altre ‘motlle’, una altra matriu de pensament.
El prestatari vol pagar son deute, però no pot: no li arriben els diners!
En realitat, si pogués, negaria tot el deute, però tampoc no pot, ja que, com ja hem vist, ningú no és tan pocavergonya de negar el préstec a la cara del prestador que li ha fet el favor.
Per això no ho nega tot, però diu que ja n’ha pagat part, i ho fa per tal d’estalviar el temps necessari per conseguir els diners que li manquen per pagar el deute.
Per tant, diu la Torà[1] que en cas de negar part del deute d’un préstec està obligat a jurar davant el Tribunal que ja ha pagat el que diu, i per no jurar en fals, confessarà la veritat.

Tot això es refereix únicament al pac de préstecs, on li han fet un favor especial, però no al pac de tota casta d’altres deutes on ‘no hi juga’ la premisa de que ‘no serà tan pocavergonya’.

I per aquest mateix motiu, li feim una excepció i no l’inhabilitam completament de la possibilitat de jurar davant el jutjat, ja que una de les regles bàsiques del Tribunal és que quan una persona ‘no li importa’ fer un pecat determinat, no li importarà tampoc jurar en fals en tot el que es refereix a tal pecat. Però aquí noltres el contemplam com una persona que no vol negar el seu deute, sinó tan sols guanyar un poc de temps, i per tant sabem que no voldrà jurar en fals per aquest motiu i ens podrem fiar d’ell.


[1] Èxode 22:8. vius amb la traducció!!! La Bíblia de Montserrat diu ‘davant Déu’ i ‘el qui Déu declari culpable’ però en realitat ha de traduir-se ‘davant els jutges’ i ‘el qui els jutges declarin...’ !!

començant la Porta Mitjana

Dia 21 d'agost de 1923 fou proclamat el començament del primer cicle d'estudi del 'Full Diàri' (en hebreu 'Daf iomí') del Talmud.

L'idea fou del Rabí Iehudà Meir Shapira de Lublín, després de prendre consell de Rabí Israel Meir haCohen de Radin i del Rabí de Gur.

Se tracta de llegir un full del Talmud cada dia, el mateix full arreu del Món, de manera que un jueu que viatja d’un lloc a l’altre sempre pugui trobar un grup d’estudiosos que estiguin ocupats en el mateix tema talmúdic.

Tenguent en compte que els llibres del Talmud segueixen quasi tots una mateixa edició, la de Wilnius, de 2.711 fulls, cada cicle de lectura dura 7 anys i cinc mesos. Els fulls del Talmud estan enumerats a partir del 2, vull dir que no hi ha cap pàgina 1 i que no va per pàgines sinó per fulls i per saber la pàgina exacta hem de comprovar el full i el ‘costat’: 2a, 2b, 3a, 3b, etc.

El Talmud consta de 38 Tractats (massékhet, en hebreu) de diferents llargàries, basats en els corresponents Tractats de la Mixnà. De totes maneres, hi ha 63 Tractats a la Mixnà, i per tant n’hi ha 25 que no tenen les corresponents explicacions talmúdiques. Tanmateix, se poden trobar explicacions i referències a quasi tots els temes, escampades en les ‘negociacions’ erudites en altres Tractats del Talmud.


Avui, dia 2 d’Iyar del 5769, 27 d’abril del 2009, hem començat el full 2 del Tractat de Babbà Mcià, la Porta Mitjana, del 12è cicle d’estudi. Es tracta del segon tractat d’entre tres que parlen de les relacions socials humanes: la Primera Porta (Babbà Qammà) parla dels danys físics, la Porta Mitjana (Babbà Mcià) parla dels plets i la Darrera Porta (Babbà Batrà) de les relacions socials. [vius amb les transcripcions angleses 'Baba Metzia' o 'Babo Metzio'!].

Dia 20 del Primer Adar de 5765, 1 de març del 2005, acabà el 11è cicle d’estudi, amb grans celebracions arreu del món jueu, i l’endemà començava el 12è cicle, amb gran quantitat de nous ‘adeptes’ de totes les clases socials i de tots els nivells inteŀlectuals que s’afegien a l’estudi diari del Talmud. Aquest cicle acabarà dia 2 d’agost del 2012.