dimecres, 17 de juny de 2009

“L’ha obtengut iŀlegalment?”

Tractat de Babbà Mecià, pàg 21b

L’obligació de tornar un objecte perdut

El tractat talmúdic de Babbà Mecià parla, entre altres coses, de l’obligació de tornar les pèrdues a llurs propietaris legals. Aquesta obligació pot semblar banal, ja que qualsevol persona normal comprén l’importància i la necessitat de fer-ho.

Però hi ha casos en què una persona podria dir: “jo ja he fet tot el que podia” o “en un cas així, no hi ha res que fer”.

El Talmud parla de l’obligació que recau sobre la persona que ha trobat l’objecte perdut, i de la relació que hi pugui tenir el fet que l’amo original de l’objecte ja hagi perdut l’esperança de recuperar-lo, o l’intenció que tenia la persona que la trobà a l’hora de recollir-lo.

En general podem dir que quan l’amo original ha perdut ja tota esperança de recuperar-lo, perd o se’n desdiu del dret de propietat sobre l’objecte, i per tant el qui el trobi s’ho pot quedar per ell. A condició, és clar, que sàpiga amb tota seguretat que n’ha perdut l’esperança.

L’intenció del que troba l’objecte perdut repercuteix quan, per exemple, sabent que està prohibit, agafa l’objecte amb intenció de quedar-se amb ell i no tornar-lo al propietari legal. En aquest cas direm que “l’ha obtengut iŀlegalment”.

La penyora

Posem per exemple un metge que fa una visita urgent a ca un malalt en Xabbat, de manera que no pot apuntar les dades ni pot rebre el pac dels seus serveis en aquell moment, i la família del malalt li dóna un objecte de valor com penyora, amb l’intenció de pagar i recuperar l’objecte després de Xabbat.

Però el temps passà i la família del malalt no vengué a pagar i recuperar la penyora, i el metge també va oblidar de quin malalt se tractava. En aquest cas, el metge pot vendre l’objecte i cobrar el seu sou del valor que rebi. El problema està en cas que el valor sigui major que el sou que li correspòn: què passa amb el canvi?

D’una banda, sembla que els amos de l’objecte ja fa temps que han perdut l’esperança de recuperar-lo i el metge pot apoderar-se de tot el valor de l’objecte.

L’ha obtengut iŀlegalment?

Però no tots els Savis n’estan d’acord. El Talmud parla d’una persona que troba un objecte perdut abans que l’amo perdi l’esperança de trobar-lo. En aquest cas, mai no podrà dir-se que el qui l’ha trobat pugui convertir-se en el nou amo de l’objecte, encara que més tard l’amo original perdi l’esperança de recuperar-lo, ja que ha arribat a les seves mans iŀlegalment, o sia, que en el moment en què la trobà no podia convertir-se en el seu propietari legal.

El motiu de la prohibició l’expliquen els Savis francesos (els “Tossafot”, els néts de Raixí) diguent que en el moment que agafà l’objecte va recaure sobre ell l’obligació de retornar-lo a son amo original, i aquesta obligació no desapareix encara que l’amo perdi l’esperança.

En canvi el Ramban (Nahmànides) diu que el qui troba un objecte que el seu amo encara no ha perdut l’esperança de recuperar-lo, es converteix en son guardià, i des d’aquell moment ja no se considera un objecte perdut, ja que està en mans del guardià. Per tant, encara que més tard l’amo perdi l’esperança de recuperar-lo, el qui l’ha trobat no podrà apar-se’n, ja que només en cas de trobar un objecte que ja se n’ha perdut l’esperança abans de trobar-lo n’està permès apropiar-se’n.

El guardià del canvi

Tornant al cas del metge, segons els Savis francesos, està clar que el metge no ha estat mai obligat a retornar l’objecte, ja que el depositaren en les seves mans i no ha estat mai un objecte perdut, i per tant el canvi arribà legalment a les seves mans després que l’amo original en perdé l’esperança de recuperar-lo.

En canvi segons el Ramban, que diu que no se’n pot apropiar encara que l’amo se’n desesperi més tard ja que es convertí en son guardià, igualment el metge haurà de seguir guardant el canvi que excedeix el pac del seu sou, pel cas de que un dia consegueixi descobrir el seu amo original.

En aquell moment li haurà de tornar el canvi, però no el sou que li pertocava, com és lògic.