dilluns, 4 de maig de 2009

Les cremadisses del Talmud

La primera vegada que ens consta que varen ser cremats llibres jueus és a la Mixnà (Trctat de Ta’anit 26b) on diu que Apostomos cremà la Torà el 17 de Tammúz. Es creu que és el mateix relat que senyala Flavi Josef a Antiquitates Judaicae (2, 5, 3) sobre un soldat que trobà un Llibre de la Torà i el cremà. En aquell temps cremaren també a Rabí Hanina ben-Tradion embolcat en un Llibre (pergamí) de la Torà.

La primera gran cremadissa del Talmud fou a París, el dia 9 de Tammúz de l’any 5004, que era en divendres, víspera de la paraixà de Huqqat – 17 de juny de 1244.

Fou el resultat del Judici de Paris. En aquest judici, foren obligats els rabins de França d’aquella generació, encapçalats per Rabí Iehiel de Paris i Rabí Moixé de Coucy, a discutir amb els savis cristians, a causa de l’afany de l’ex-alumne de Rabí Iehiel de Paris, el convers Nicolas Donin de la Rochelle.

La discusió tractava sobre la questió si el Talmud encoratja l’odi dels gentils i dels cristians. Amb la pèrdua dels jueus, l’evident resultat fou la cremadissa dels llibres del Talmud a la Place de Grève de Paris, on hi arribaren 20 (o 24) carros plens de llibres que foren cremats.

La segona gran cremadissa fou a Venècia els anys 1553-1554. tot començà en una brega entre dues premses que pertanyien a cristians que volien imprimir el llibre de Maimònides. Una de les dues premses, la de Bragadini, acusà l’altra, la de justiniani, que publicava llibres en contra del cristianisme. El papa Marcello Cervini degli Spannocchi, Marcel II, feu inquirir el tema i ordenà cremar els llibres del Talmud al campo di Fiori, a Roma. El dia de la cremadissa fou el dia de Roix haXanà, Cap d’Any del 5314 (19 de septembre de 1553), elegit especialment per fer patir més als jueus. A continuació, i durant la festa de Succot del mateix any (3-10 d’octubre) foren cremats els llibres de Bolònia, i el dia 31 d’octubre (13 de Heixwan) a Venècia, en el mes de Xvat (gener del 1554) a Ancona, i més tard a Ferrara, a Màntua, a Creta i a Corfu. Més tard, l’any 1559, el papa Pau IV amplià el decret també a Cremona (Llombardia) que s’havia salvat anteriorment per no estar baix la jurisdicció papal.

Uns anys més tard, en 1565, el papa Piu IV (Giovanni Angelo Medici di Marignano) privava el Talmud del seu propi nom (talmud = estudi), i per això es comença a emprar el nom de Guemarà, que significa ‘estudi’ en arameu.


A part de les cremadisses, el Talmud fou censurat en diferents ocasions. Una de les més famoses fou a l’any 1265 en què el convers Pau Christiani conseguí una buŀla del papa (Guy el Gras, Climent IV) que comissionava el dominicans de Barcelona a censurar els passatges que considerassin objectables.

Més tard, l’any 1413, un convers de nom Geroni de Santa Fe feu les mateixes acusacions, diguent que els mots ‘pagans’, ‘idòlatres’ i ‘apòstates’ que hi ha al Talmud es refereixen als cristians. L’acusació generà una buŀla del papa (Oddone Colonna, Martí V) que exigia la censura d’aquests mots al Talmud. La buŀla no entrà en vigor fins que els anys 1568-1581 fou imprimida una nova edició censurada del Talmud, on mancava el Tractat d’Avodà Zarà (idolatria) I altres passatges considerats com ofensius al cristianisme.

Aquesta edició donà uns resultats interessants, ja que el mot ‘goi’ = gentil, fou camviat pel de ‘nokhrí’ (=estranger), sense tenir en compte que, en realitat, ‘goi’ significa (fill de) ‘poble’, i en lloc d’escriure que Israel és un Gran Poble (Deut 4:6-7) sortí que és un ‘gran estranger’.

Igualment, sustituïren el mot “min” (apòstata) per la paraula “acum” que són les sigles de ‘ovdé cokhavim u-mazalot’ (adoradors d’estels i zodíac). Els jueus varen riure, ja que poc els costà en re-traduir-les en ‘ovdé Christos u-Miryam’ (adoradors de Crist i Maria).

Aquest treball l’he fet amb l’ajuda de diversos llibres d’història.