dilluns, 21 de setembre de 2009

El Dijuni del Jurament


El que se menjava l’herència

En el Tractat de Babbà Batrà s’estudien els diferents tipus de conflictes que poden surgir entre veïnats. Normalment, la base dels estudis no hi prové, com en la gran majoria dels altres tractats, del texte bíblic, sinó que se basa principalment en el bon seny. Lògicament, en la discussió hi poden entrar recursos de la Torà Escrita, però no com font principal.

Un dels estatuts diu que quan es vol cobrar un deute dels orfes, posem per exemple que li va donar un préstec al seu pare i ara, després de morir el pare, vol cobrar el deute, és imprescindible que el demandant juri que el que reclama és seu.

En el capítol tercer del Tractat (32b-33a) relata el cas d’un rabí, Rava bar Xarxom, que l’acusaven de ‘menjar-se l’herència’ dels orfes. El Cap del Tribunal, Abaié, li pregunta què ha passat exactament i com és possible que en parlin malament d’ell. Aleshores ell explicà que el difunt li havia hipotecat un camp en poder seu, i a més el difunt li devia una suma determinada, i per tant decidí quedar-se amb el camp hipotecat uns anys més per tal de recuperar els diners del deute, ja que si reclama els diners dels orfes li faran jurar, i ell no vol haver de jurar. Abaié li ordena que retorni el camp que ja ha acabat la seva hipoteca, i que quan els orfes siguin majors d’edat els podrà reclamar el deute del pare.

Prohibit o no?

La veritat és que hi ha una gran polèmica entre dos grans Savis ibèrics, Maimònides el cordovès i Nahmànides (Bon-Astruc ça Porta) el gironí (en hebreu els denominen segons els acròstics de llurs noms que són Moixé ben Maimon i Moixé ben Nahman: Rambam i Ramban, respectivament, remarcant la lletra final).

Maimònides escriu a la seva obra enciclopèdica de ‘Iad ha’Hazacà’, a les Lleis de Juraments, cap XI, art. 1er, que el jurament, en casos necessàris, és una ‘miçwà’, un precepte, una obligació religiosa.

El Gironí diu, a les seves observacions a l’obra de Maimònides, que no és cap ‘miçwà’ sinó que la Torà permet el jurament en casos indispensables per demostrar la seva honradesa, a condició de ser una persona estudiosa i temerosa del Senyor.

De totes maneres, també el Rambam, que opina que és una ‘miçwà’, encara no diu que se puguin repartir juraments indiscriminadament, només vol dir que quan hi ha necessitat de jurar està prohibit abstenir-se’n, i que si no vol jurar, transgredeix la ‘miçwà’!

El Concili dels Quatre Països

El Concili dels Quatre Països (que comprenia la Gran i la Petita Polònia, Rutènia i Volínia, en un concili que perdurà des de 1580 fins 1764, i que supervisava la vida jueva d’aquells països de l’Europa Nord-Oriental) decretà que quan el debat s’acostava al punt en què un dels litigants hauria de jurar, estarà obligat a proposar una conciliació en què el demandant renunciarà a un terç de la suma de la demanda.

El motiu de la renúncia a un terç, precisament, es deu a què una persona està obligada a ‘afegir’ fins a la suma d’un terç del preu original per tal de poder complir una ‘miçwà’ en cas excepcional.

El Rabí Haïm Palaggi (1788 – 1869, Turquia) diu que la majoria dels autors rabínics assumeixen l’opinió de Nahmànides, i per tant hom ha de procurar no arribar mai a la necessitat de jurar, i cita un llibre antic que diu que el qui ha tengut necessitat de jurar en un Jutjat, convé que durant tota la vida converteixi el dia del jurament en un dia de dol i de dijuni per expiar e

Corbs sangonents i bromes de carnissers

Qui ha d'allunyar-se?

El Talmud al Tractat de Babbà Batrà s’ocupa de danys que un veïnat pugui causar a l’altre sense cap mala intenció, sinó pel fet de fer un ús de la seva propietat que causa detriment a l’altre, en quines condicions el podem obligar que se n’abstengui per tal de no perjudicar, i en quines altres podrà seguir fent ús legal de la seva propietat malgrat les molèsties que pugui causar.

El tercer capítol del Tractat vol determinar qui té la responsabilitat dels danys que es produeixen entre veïnats. Vull dir que si R’uven planta un arbre dins el seu jardí i Xim’on se queixa que les arrels li fan malbé el pou, R’uven pot contestar que té dret a plantar el que vulgui dins el seu jardí, i si les arrels li molesten, pot trasplantar el seu pou un poc més enllà, on les arrels no li molestin, mentres que Xim’on, lògicament, prefereix que sigui R’uven el qui trasplanti el seu arbre. El damnificador és el que té l’obligació d’allunyar la molèstia o el perjudicat és el que no té més remei que allunyar-se’n?

Ja al començament del capítol sembla quedar clar que la tesi de Rabí Iossi que diu que el perjudicat és el que ha d’allunyar-se és la tesi acceptada. Però a continuació del capítol trobarem les excepcions, o millor dit les seves definicions i marges, ja que de tot d’una ens expliquen que Rabí Iossi no eximeix el qui llanci fletxes diguent que és l’altre que ha d’anar viu...!

Perjudicis indirectes

A les pàgines 22b-23a parla d’una persona que tenia unes palmeres datileres, i se queixava que hi havia uns practicants de la flebotomia que venien a seure just davora les seves palmeres. I per la sang que s’hi vessava, venien els corbs a picotejar-la i després menjaven els dàtils i embrutaven de sang els que quedaven i, a demés, molestaven amb els seus crits.

I aquí hauríem de veure quina diferència hi ha entre els danys directes i els indirectes. Ja que quan una persona

El Talmud diu que se tracta d’un perjudici indirecte, ja que els practicants de la flebotomia no causen cap dany als dàtils, i en teoria no n’haurien de ser responsables.

Però el Talmud explica que el fet de ser dany indirecte no significa que no estigui obligat a evitar-lo, ja que hi ha quatre tipus de danys que són massa greus i la gent no renuncia als seus drets, i són: fum, pols, el lloc comú (l’excusat) i fer tremolar el sòl. I el Talmud decreta que el dany dels corbs es pot comparar amb el del ‘lloc comú’, i per tant els practicants hauran de trobar un altre lloc on practicar...

L’escorxador

La Responsa de Rabí Xim’on ben Cémah Duran tracta (al tom 4, que són les preguntes que foren dirigides a Rabí Cémah Duran, descendent [en quinta generació] i successor de Rabí Xim’on, a l’Alger) parla d’un tal Rabí Avraham ben Tawa, que tenia la casa prop de la murada, i entre la casa i la murada hi havia un lloc buit que fou comprat per la comunitat i destinat a servir com escorxador.

I el pobre Rabí Avraham feu una llista molt llarga de queixes per evitar que hi construïssin l’escorxador, que Rabí Cémah Duran concretà en sis: 1 molesten l’intimidat de la seva casa, 2 li tapen la llum, 3 li faran tremolar les parets mentres tallin la carn, 4 li entrarà la pudor de la carn per les finestres, 5 li molestarà el renou dels clients que venguin a comprar i 6 les bromes dels carnissers.

No ens ocuparem més que en la darrera queixa, que diu que els escorxadors sempre bromegen i fan burles, i no se podrà concentrar en els seus estudis.

El Rabí Cémah Duran contesta que, malgrat que potser molta gent disfrutaria de poder escoltar els acudits i les bromes dels carnissers, tanmateix per un estudiós com Rabí Avraham representen una gran molèstia, ja que no li permeten estudiar. Sobretot si tenim en compte que els carnissers fan befa de la gent i està prohibit escoltar-los i són com aquells corbs que acudien a la sang que produïen els practicants de flebotomia, que fan fàstic, i per tant són ells que ha d’allunyar-se per tal de no causar el dany.