El Dijuni del Jurament

El que se menjava l’herència

En el Tractat de Babbà Batrà s’estudien els diferents tipus de conflictes que poden surgir entre veïnats. Normalment, la base dels estudis no hi prové, com en la gran majoria dels altres tractats, del texte bíblic, sinó que se basa principalment en el bon seny. Lògicament, en la discussió hi poden entrar recursos de la Torà Escrita, però no com font principal.

Un dels estatuts diu que quan es vol cobrar un deute dels orfes, posem per exemple que li va donar un préstec al seu pare i ara, després de morir el pare, vol cobrar el deute, és imprescindible que el demandant juri que el que reclama és seu.

En el capítol tercer del Tractat (32b-33a) relata el cas d’un rabí, Rava bar Xarxom, que l’acusaven de ‘menjar-se l’herència’ dels orfes. El Cap del Tribunal, Abaié, li pregunta què ha passat exactament i com és possible que en parlin malament d’ell. Aleshores ell explicà que el difunt li havia hipotecat un camp en poder seu, i a més el difunt li devia una suma determinada, i per tant decidí quedar-se amb el camp hipotecat uns anys més per tal de recuperar els diners del deute, ja que si reclama els diners dels orfes li faran jurar, i ell no vol haver de jurar. Abaié li ordena que retorni el camp que ja ha acabat la seva hipoteca, i que quan els orfes siguin majors d’edat els podrà reclamar el deute del pare.

Prohibit o no?

La veritat és que hi ha una gran polèmica entre dos grans Savis ibèrics, Maimònides el cordovès i Nahmànides (Bon-Astruc ça Porta) el gironí (en hebreu els denominen segons els acròstics de llurs noms que són Moixé ben Maimon i Moixé ben Nahman: Rambam i Ramban, respectivament, remarcant la lletra final).

Maimònides escriu a la seva obra enciclopèdica de ‘Iad ha’Hazacà’, a les Lleis de Juraments, cap XI, art. 1er, que el jurament, en casos necessàris, és una ‘miçwà’, un precepte, una obligació religiosa.

El Gironí diu, a les seves observacions a l’obra de Maimònides, que no és cap ‘miçwà’ sinó que la Torà permet el jurament en casos indispensables per demostrar la seva honradesa, a condició de ser una persona estudiosa i temerosa del Senyor.

De totes maneres, també el Rambam, que opina que és una ‘miçwà’, encara no diu que se puguin repartir juraments indiscriminadament, només vol dir que quan hi ha necessitat de jurar està prohibit abstenir-se’n, i que si no vol jurar, transgredeix la ‘miçwà’!

El Concili dels Quatre Països

El Concili dels Quatre Països (que comprenia la Gran i la Petita Polònia, Rutènia i Volínia, en un concili que perdurà des de 1580 fins 1764, i que supervisava la vida jueva d’aquells països de l’Europa Nord-Oriental) decretà que quan el debat s’acostava al punt en què un dels litigants hauria de jurar, estarà obligat a proposar una conciliació en què el demandant renunciarà a un terç de la suma de la demanda.

El motiu de la renúncia a un terç, precisament, es deu a què una persona està obligada a ‘afegir’ fins a la suma d’un terç del preu original per tal de poder complir una ‘miçwà’ en cas excepcional.

El Rabí Haïm Palaggi (1788 – 1869, Turquia) diu que la majoria dels autors rabínics assumeixen l’opinió de Nahmànides, i per tant hom ha de procurar no arribar mai a la necessitat de jurar, i cita un llibre antic que diu que el qui ha tengut necessitat de jurar en un Jutjat, convé que durant tota la vida converteixi el dia del jurament en un dia de dol i de dijuni per expiar e