dijous, 2 de desembre de 2010

“No vos faceu abominables”

Conceptes d’higiene i de fàstic al Talmud.

Fa fàstic!

Algunes vegades, se forma en hebreu el verb reflexiu d’una forma especial: en lloc de que el verb prengui una forma especial (“hitpa‘el”), s’afegeix l’expressió “a son ànima”. Així, per exemple, el verset citat (Levític 11:43), diu literalment: “no abomineu les vostres ànimes”.

Aquest verset és la conclusió de tot un capítol que parla dels animals que no se poden consumir, i acaba parlant de les bestioles que s’arrosseguen per terra, diguent que són abominables en si, i que també fan abominables a qui les consumeix.

De totes maneres, d’aquest verset aprenen els Savis (al Tractat de ‘Maccot’ 16b) una prohibició molt interessant. El Talmud parla d’un instrument iàtric fet d’un corn d’animal usat per extreure sang (flebotomia), principalment d’aquells que patien de hematocromatosi. I el Talmud diu que està prohibit usar aquest corn com tassa per beure vi o aigua, ja que està prohibit abominar les nostres ànimes, o sia fer-se fàstic.

Un plat brut

I així diu el Xulhan Arukh (Ioré Deà 116, 6), que “està prohibit menjar aliments o beure líquids que l’ànima humana avorreix; igualment està prohibit menjar de plats o beure de tasses que l’ànima humana avorreix, com per exemple de les provetes usades per practicar la flebotomia.

Igualment està prohibit menjar amb les mans brutes o damunt instruments bruts, ja que tot això està inclòs en la prohibició de “no abominar les vostres ànimes”.

Els comentaristes ja discerneixen entre 1. aliments que la majoria absoluta considera com abominables, que estaran prohibits a aquells pocs que estan disposts a menjar-los, i 2. aquells que ho són considerats només per una majoria, però no ‘per tothom’, que aquí està permès a tot aquell que no li faci fàstic el menjar-lo. Però 3. si se tracta d’una persona susceptible, que qualsevol cosa que no sigui perfecte li fa fàstic, els està prohibit menjar qualsevol cosa que els causi nàusees, encara que tots els demés els mengin sense problemes.

Orgull matern

El Talmud de Jerusalem, (al Tractat de Peà cap 1, mencionat per Tossafot al Tractat de Kidduixin 31a “R. Tarfon”), parla de la mare de Rabí Ixma‘el que apreciava tant a son fill, que també era el Gran Sacerdot, i que quan ell tornava de la ieixivà li rentava els peus i després bevia l’aigua de la rentada. Com és possible? Aquesta aigua hauria d’estar prohibit beure-la! Un comentarista (Zéra Haim, cap 7) diu que la bevia com antídot, i tal i com que està permès beure o menjar metzines que causa nàusees, igualment ella podia beure aquella aigua.

Els escorxadors neoiorkins

Actualment hi ha distribuidors de carn que hi introdueixen diferentes sustàncies, com fosfats, colorants, aigua, etc. per aportar-li un aspecte més fresc i poder vendre-la millor i pujar son valon. Els escorxadors de fa setanta anys, a Nova Iork, introduien els fetges dins sang per donar-los aspecte més fresc. Un dels rabins de la ciutat deia que havien de suspendre aquest costum immediatament, entre altres coses a causa de la prohibició de ‘no abominar’ ja que el Talmud diu que està prohibit usar instruments emprats per extreure sang, malgrat haver-los netejat perfectament, i de la mateixa manera no se podia menjar aquells fetges que havien estat submergits en sang, que seria considerat com ‘abominable’.

Però el Rabí Moixé Feinstein explicà que aquí no hi havia motiu de prohibició, ja que quan una persona menja un aliment que no sap que ‘és abominable’, no li fa fàstic i no ha comès cap falta.

Igualment, els habitants de Nova Iork que no s’imaginen que els fetges han estat submergits en sang, no està prohibit que els mengin. (cf. Iggrot Moixé Yod. Primera part, 31)

dimecres, 1 de desembre de 2010

De panxa a terra o els Manaments excedents

Alegories místiques al texte talmúdic

Tipus de sacrificis

Som al tratat talmúdic de Zvahim, que parla de les ofrenes que es feien al Temple.

El tractat ha començat diguent que “tots els sacrificis que són degollats no en nom propi són aptes, encara que no valguin per l’oligació de l’amo” o sia que si una persona tenia intenció de fer un sacrifici al Temple i el sacerdot que la ofereix, per equivocació, li dóna una intenció errada, el sacrifici és bo, encara que no ‘afavoreix’ a l’amo qui l’aportava.

Convé adelantar que hi ha diversos tipus de sacrificis: “olà” és un sacrifici que s’ofereix completament sobre l’altar, sense cap profit ni pels sacerdots ni per qui l’ofereix. Del sacrifici de “xlamim” se n’ofereix només el greix damunt l’altar i la resta és pels sacerdots i per qui l’ofereix.

Ambdós no vénen com expiació per pecats determinats, sinó que normalment vénen com ‘presents’ al Creador. Igualment el “todà”, o sacrifici d’agraïment, el “ma’asser” o delme, i el “péssah” que és el sacrifici pasqual, són semblants al de “xlamim”. En canvi el “hattat” i l’“aixam” vénen per pecats determinats i la carn la mengen els sacerdots.

No cumpleix el vot

Entès això, podem tornar al tema del tractat que diu que si una persona volia oferir un sacrifici d’“olà” per exemple, i el sacerdot per equivocació feu la degollació en nom d’un “xlamim”, el sacrifici encara no ha perdut la seva qualitat d’“olà” i el sacerdot està obligat a continuar l’ofrena segons les normes de l’“olà”, però de totes maneres el sacrifici no ‘afavoreix’ aquell qui el presentava, encara no ha cumplit el seu vot, i per tant el propietari es veurà obligat a aportar una altra ofrena d’“olà” per cumplir el seu vot.

I heus ací que a la pàgina 5a hi ha una anècdota interessant. El Talmud conta que Rabí Xim‘ón ben Laquíx estava ajegut de panxa a terra dins l’escola i feu la següent pregunta: “si el sacrifici és bo, per què no ‘afavoreix’? i si no ‘afavoreix’ per què seguim oferint-lo?”. Li contesta Rabí El‘azar diguent que en cas de que una persona tengui preparat un animal per un sacrifici i aquesta persona mor abans d’oferir-la, els seus fills la poden oferir després de la mort del pare, encara que, òbviament, el sacrifici no ‘afavoreix’ el pare, que ja és mort. Però aquesta explicació no li basta a Rabí Xim‘ón, que continua diguent: “obriré jo una porta a la meva ànima (tenc una explicació per a mi mateix), ja que el verset diu: ‘el que surti de la teva boca guardaràs i faràs un regal com havies fet el vot ’, cosa inexplicable, ja que una cosa és el ‘vot’ i l’altra és el ‘regal’, i la veritable intenció és que si ho fas tot correctament – serà en compliment del vot , i si no, serà com un regal .

Dins quin cos morarà l’ànima?

I la pregunta és: què té d’especial això de que Rabí Xim‘ón ben Laquíx estava ajagut de panxa en terra per fer la pregunta, i què significa l’expresió d’“obriré una porta a la meva ànima”?

El llibre Agra deFirqa explica que tot això és una insinuació a la metempsicosi, o sia la reencarnació de les ànimes, ja que cada jueu està obligat a cumplir tots els manaments, i en cas de que li manqui el cumpliment d’un dels manaments, se veurà obligat a reencarnar-se en un altre cos per tal de cumplir el que li mancava. De totes maneres, en aquesta reencarnació haurà de cumplir totes les seves obligacions i no pot dir que ha vengut només pel cumpliment d’una d’elles, la que li mancava en la vida anterior.

Quan arribi el moment de la ressurrecció, l’ànima morarà dins el darrer cos, dins aquell en què ha consumat el cumpliment de tots els manaments. I els primers cossos, aquells que no acabaren d’acabalar llurs obligacions, no podem dir que tots els seus esforços en el cumpliment dels manaments i en l’estudi de la Torà quedin sense recompensa! Sinó que el llum de tots aquells manaments que cumplí en les primeres vides i que ‘repetí’ en la definitiva, són “excedents” que ténen el valor d’un regal. I es converteixen en l’ànima d’aquells primers cossos.

Els manaments ‘excedents’

I a tot això insinua el començament del tractat, quan diu que “tots els sacrificis que són degollats no en nom propi són aptes”, o sia que quan l’ànima se separa del cos, quan el cos ha cumplit molts de manaments encara que ‘no es degollada en nom propi’, ja que l’ànima pertany a un altre cos, de totes maneres aquest sacrifici és apte “encara que no valguin per l’oligació de l’amo”, ja que encara que el primers cossos cumpliren molts de manaments, no serveixen per l’obligació de l’amo, ja que en la ‘vida definitiva’ haurà de tornar ‘repetir’ i cumplir tots els manaments.

I aquesta era la pregunta de Rabí Xim‘ón ben Laquíx, que si els manaments cumplits a la primera vida són vàlids, per què no serveixen per a la vida ‘definitiva’, i per què els ha de repetir en ella? I aquesta pregunta la feia ajagut de panxa a terra, mirant cap a la terra on ha de tornar el seu cos en morir-se.

De totes maneres, ‘obrí una porta a la seva ànima’ diguent que la llum dels manaments cumplits en aquesta vida (‘definitiva’) serveixen per iŀluminar els cossos foscos enterrats, que no cumpliren tota la seva obligació. Ja que tots els manaments que cumpliren i les bones accions que feren, encara que ara està obligat a ‘repetir-los’ en la ‘vida definitiva’ ja que no serveixen per l’obligació de l’amo’, de totes maneres serveixen com ‘regal’.

I aquest és el significat del verset: si ho fas tot correctament com havies promès abans d’arribar a aquest Món – serà en compliment del vot , i si no, que te manca el cumpliment d’alguns manaments – de totes maneres seran com un regal, per iŀluminar els primers cossos.

divendres, 13 d’agost de 2010

La canya de Ravà

El jurament del mutuatari
Què hem de fer en cas que una persona, R’uven, dóna un préstec a un altre, Xim’on, i al cap d’un temps, quan R’uven el reclama, Xim’on diu que ja ha tornat els diners?

En realitat, si Xim’on digués que no ha rebut el préstec i, per tant, no té cap deute, no és necessari res més: R’uven no pot obligar-li a pagar res! A no ser que, lògicament, hi hagi un paper firmat o que hi hagi testimonis que hagin vist el moment del préstec i que desmenteixin l’afirmació de Xim’on. En aquest cas Xim’on serà considerat un mentider d’avui endavent, i ara haurà de pagar els diners que R’uven li exigeix.

En cas que Xim’on diu que si ha rebut el préstec i ja l’ha tornat, però R’uven diu que encara no li ha pagat, en realitat, ambdós estan d’acord que hi ha hagut un préstec i la discòrdia és sobre si l’ha pagat o no, i per tant Xim’on està obligat a jurar que diu la veritat. Per fer el jurament, ha de prendre en mans un Séfer Torà, o sia un Rotlle de la Torà.

La canya de Ravà
El Talmud parla d’un bergant (A) que havia demanat un préstec d’una altra persona (B) i encara que ja havia arribat l’hora de tornar-li, encara no ho havia fet. El prestamista (B) enfadat, li posà un plet al Tribunal de Ravà i allà se presentaren els dos.

El prestamista deia que havia entregat una quantitat de diners a l’altre i aquest deia que si, que era veritat, però que ja la hi havia tornat.

En aquest cas, com ja sabem, (A) està obligat a jurar i així li va dir Ravà, el jutge del Tribunal.
Aleshores (A) avançà per fer el jurament i, com que havia de prendre un Séfer Torà, entregà a (B) el bastó que tenia en mà, una canya, i feu el jurament que li exigien, que ja havia tornat els diners a (B).

Quan (B) sentí el jurament en fals d’(A) s’enfadà i en un atac de fúria li rompé la canya, escampant per terra els diners que (A) hi havia amagat i descobrint el frau.

Efectivament, (A) tenia l’intenció de ‘jurar sense mentir’, que ja havia tornat els diners a (B), mentres que en realitat no era més que una farsa. El jurament, en canvi, està destinat a descobrir la veritat i no a servir per a la farsa.

L'obligació del Tribunal
Per evitar la repetició d’aquestes farses, des d’aquell dia es va incloure dins la fórmula del jurament que es fa ‘en nom del Tribunal’, o sia, segons la intenció dels jutges i no segons la del que fa el jurament.

Encara el jurament, fet amb un Séfer Torà en mà i jurant en nom del Creador, resulta massa seriós com per poder fer-lo en fals i les persones més roïnes d’Israel no son capaços de mentir ‘del tot’ en un cas així. La psicologia humana de la majoria de la gent ‘mitjana’, que no són ni massa bons ni massa dolents, intenta trobar excuses pel seu mal comportament, fabricant atenuants que ells creuen vàlids, per tal de justificar la seva conducta. L’obligació del Tribunal és tancar la possibilitat d’usar aquests ‘atenuants’ i de treure a llum la justícia més pura. I per això han de conèixer tots els trucs i enganys i han de ser més llests que el dimoni.