dissabte, 5 de novembre de 2016

Innocència i culpabilitat

Com guardar els diners?

El tractat de ‘Baba Mecia’ s’ocupa, a la pàgina 42b, d’un tema prou interessant. L’excusa que molta gent cita, quan se troba agafada per una situació negativa, dient que tot ha estat per accident, innocentment, sense mencionar que, en realitat, el començament no fou per accident.
Per entendre el tema, hem d’explicar, en primer lloc, que existien antigament diverses opcions per guardar objectes que no els robessin. En el temps i el lloc en que va ser escrit, el millor lloc on es podien guardar els diners era cavant dins la casa un lloc secret, ja que els lladres que poguessin entrar no tindrien el temps o la paciència de cavar per tot arreu i no els trobarien.
I si una persona, R’uven, entrega els seus diners a un amic o company, Xim’on, per tal que els guardi, l’obligació d’aquest seria enterrar-los, o depositar-los en un lloc lluny dels possibles lladres.
Però el robatori no és l’únic perill dels diners, per suposat. Si es tracta de documents, de paper moneda, existeix el perill que es cremin o que els mengin les rates i, en cas d’haver de guardar els diners que han estat confiats per una altra persona, haurem de cuidar que no estiguin en un lloc on es puguin cremar.

La cabanya del bosc

I ara ve la pregunta. Què passa en cas que una persona, Xim’on, ha de guardar els diners d’altri i els amaga dins una cabanya, al bosc, lluny dels llocs on normalment passen els lladres, i per tant es considera correcte des d’aquest punt de vista? Però la cabanya, al bosc, és un lloc on els incendis són previsibles i, per tant, des d’aquest punt de vista, els diners no estan ben guardats. I, contra tot el previst, els diners van ser robats!
Xim’on s’excusa dient que no hi havia perill normal de robatori, i s’ha de considerar un cas inesperat, del que no en té la culpa, el que es diu ‘final innocent’. Però la resposta del Talmud és que, com que des del punt de vista del perill d’incendi, els diners no estaven ben guardats, no pot al·legar innocència, sinó que el ‘començament era culpable’.
És el cas de ‘començament culpable i final innocent’, i Xim’on és responsable de pagar a R’uven els diners que aquell li havia entregat.
El motiu és que, quan li pregunten a Xim’on què ha passat, ell no podrà contestar que ‘he fet tot el que devia fer’, ja que no l’hauria d’haver amagat a un lloc que es pot incendiar.

Mezuzàs destrossades

A un cas paregut, li preguntaren a un rabí polonès, fa uns cent anys, sobre les mezuzàs d’una
sinagoga que els antisemites havien destrossat, si hi ha hagut part de culpa per part seva que mereixi una penitència especial ja que, al cap i a la fi, es tracta de les mezuzàs d ela sinagoga!

El rabí investigà el cas, i es descobrí que algunes de les mezuzàs havien estat anteriorment damnades per la pluja i no s’havia fet res per millorar la situació. Tal vegada, escrivia el rabí, si haguessin estat més protegides de la pluja, dins unes capses més sòlides, tampoc no les haguessin destrossat els antisemites. I, per tant, és un cas clar de ‘començament culpable’ malgrat que el final fos ‘innocent’ i, per tant, cada membre de la sinagoga ha de donar almoina segons les seves possibilitats i han de reunir-se tots per llegir tots els 150 capítols del llibre dels Salms en públic.

dijous, 22 d’agost de 2013

Paciència per l'Alumne


Rabí Preda tenia un alumne que li costava aprendre i necessitava que li repetissin quatre-centes la lliçó per poder-la aprendre.
Un dia havia d’anar urgentment a la ciutat per un acte de caritat. Abans de sortir repetí, com de costum, quatre-centes vegades la lliçó al seu alumne. Però aqueta vegada no li bastaren per aprendre.
-“Què passa avui, fill meu – li preguntà a l’alumne – que no te basten quatre-centes vegades?”
-“Estava preocupat amb els deures que tens i no m’he concentrat.” – li respongué.
I Rabí Preda li contestà: - “Doncs tornarem començar”. I li tornà explicar quatre-centes vegades.

(Eruvín 54b)

Tres lliçons

Tres lliçons
Rabí Ieoixúa ben Hanània relata que en el transcurs de la seva vida cap dels seus companys aconseguí ensenyar-li res de nou, en canvi una dona, una xiqueta i un nen li donaren una lliçó per hom.


Una vegada vaig anar a una posada a menjar i el menjar era tan saborós que transgredí els bons modals i mengí tot el contingut dels plats. El mateix esdevingué a l’endemà. Però el tercer dia la matrona preparà un menjar que no poguí menjar a causa de la gran quantitat de sal que tenia, i el decantí. La bona dona ho veu i se m’apropà i volgué saber per què no el volia. Per no voler criticar les seves qualitats culinàries li contestí que no tenia gana. Però ella em digué: Mestre, el fet de menjar-te el pa significa que tens fam i el que passa és que el menjar està molt salat, ja que evidentment m’he excedit amb la sal. Però tu has transgredit dues vegades els bons modals acabant tot el que hi havia als plats.


En una altra ocasió estava travessant un camp pel que semblava un camí públic, quan s’acostà una xiqueta i me preguntà per què travessava una propietat privada. Jo li vaig dir que com que el camí està molt trillat havia pensat que era públic. I ella me digué: lladres com tu, que no miren prim, l’han trillat.




Una altra vegada anava cap a una ciutat i quan vaig arribar a un encreuament de camins no sabia per on prendre. Hi havia allà un nen i li vaig preguntar: nen, quin és el camí més curt a la ciutat? Ell senyalà un d’ells i digué: aquest és curt però llarg, i l’altre és llarg però curt. Pensant que era una manera infantil d’explicar les coses, vaig prendre pel ‘curt però llarg’. Prest vaig arribar a les afores de la ciutat, però estava envoltada de jardins i vinyes, tancats per altes tanques. No vaig tenir més remei que tornar a l’encreuament on vaig trobar el nen i li vaig preguntar per què m’havia dit que era el més curt. I digué que ho era, si no fos pels jardins que l’envoltaven. Per això vaig dir que l’altre era llarg, però més curt. (Eruvín 53b)


diumenge, 11 de novembre de 2012

L’obligació de tornar un objecte perdut a son amo



Tres possibilitats

En el segon capítol del Tractat de Babà Mecía (pàgina 22b) es parla de les troballes i la obligació de retornar-les al propietari.

En cas de trobar un objecte perdut hi ha tres possibilitats halàkhiques:
1.       Agafar l’objecte per ús propi.
2.       Agafar l’objecte i proclamar que l’ha trobat.
3.       No tocar l’objecte no moure’l del lloc on està.

Els tres casos

Es a dir, que hi ha ocasions en què és impossible descobrir a qui pertany l’objecte i és segur que l’amo perd l’esperança de recuperar-lo, i en aquest cas, el primer que el trobi i l’agafi es converteix en el nou amo.

Però hi ha ocasions en què podem arribar a descobrir qui és el propietari, però si es deixa l’objecte allà on és, es farà malbé o algú el pot robar. En aquest cas, hi haurà l’obligació de recollir l’objecte i portar-lo a casa, i proclamar que l’ha trobat per tal que el propietari el pugui recuperar.

I altres ocasions en què el propietari l’ha deixat a posta en un lloc determinat i no l’ha perdut, i si qualcú el mou del lloc on està, el propietari no sabrà recuperar-lo.

Les condicions

Les condicions per cadascun dels casos són les següents:

Quan no hi ha cap senyal d’identificació especial, com poden ser les monedes o peces de roba estàndard, en un lloc públic, tant si se coneix que han caigut com si es veu que les han col·locat (i oblidat), es poden donar per perdudes, ja que en un lloc públic on qualsevol les pot prendre, i el propietari perd l’esperança de recuperar-les.

En cas de ser un lloc privat, o sia, un lloc on no hi passa molta gent o que la gent és selectiva, depèn si es coneix que les hi ha col·locat o si es veu que han caigut. En el darrer cas, seran propietat del que les hagi trobat, però en el primer cas haurà de proclamar que les ha trobat per tal que el propietari les pugui recuperar.

Però si tenen senyals identificadores, com per exemple la marca del rellotge, el color i forma de les ulleres, etc., tant si és un lloc públic com si és privat, tant si es veu que han caigut com si les hi ha depositat, haurà de proclamar la troballa.

El darrer cas és quan es veu que no ha caigut sinó que ho han depositat en un lloc resguardat, i en aquest cas està prohibit tocar-ho, ja que el propietari segurament tornarà per cercar el que ha depositat i quan no ho trobi perdrà l’esperança de recuperar-ho i no prestarà atenció quan proclamin la troballa.

divendres, 11 de març de 2011

Una oliva en mig pa



Diu el Talmud (Avodá Zará 67a) que una persona que menja una mescla de menjar prohibit i de menjar permès, serà culpable només en cas de que en el temps en què se ‘menja mig pa’ (akhilat pras – אכילת פרס) hi hagi al menys ‘una oliva’ (kezait –כזית) de menjar prohibit.


És la terminologia talmúdica per a la massa d’aliment, i normalment es considera que cada ‘mig pa’ conté quatre ‘ous’, i cada ‘ou’ dues ‘olives’, i que una oliva té 27 cm². Per tant, només quan una octava part del menjar és prohibit, el qui ho mengi serà ‘culpable’. (En quant al 'temps' que triguem a menjar 'mig pa', n'hi ha que diuen que són dos o tres minuts, n'hi ha que diuen que són quatre, o vuit, o nou minuts; normalment es considera el de quatre minuts).

Aquestes paraules del Talmud són sorprenents, ja que normalment es considera que ‘una oliva per cada mig pa’ no se refereix al manjar prohibit que hi ha dins una mescla, sinó al ritme de la consumició.
Quan una persona menja fent descansos, considerarem que ‘ha menjat’ només en cas de menjar al menys la quantitat de ‘una oliva’ en el temps en què es pot menjar ‘mig pa’.
Així, per exemple, direm que la nit del Séder quan hem de menjar la ‘maçà’ (pa alís – מצה), hem de fer-ho menjant la quantitat d’una ‘oliva’ en el temps en què es menja ‘mig pa’.
O que si hem acabat de menjar pa, només podrem recitar la benedicció final (bircat hamazón – ברכת המזון) en cas d’haver menjat una ‘oliva’ (del pa) en el temps en que es menja ‘mig pa’.
En tots aquests exemples volem un fet de ‘menjar’, de consumició, i el ritme lent de la consumició ja no es considera com ‘menjar’ sinó només com una partida de ‘tastades’
I podríem pensar que el Talmud es refereix a això.
El Talmud considera que si una persona menja mig pa a un ritme normal, serà necessari que hi hagi la quantitat d’una ‘oliva’ de menjar prohibit per tal que es consideri que ha menjat la prohibició. I que la llei determina el fet del pecat segons la velocitat de la consumició, i no està determinant el tipus de mescla.
Si és així, en cas de que el percentatge sigui més baix (d’una vuitena part) però la persona s’ha esforçat per menjar-lo més aviat de manera que li ha entrat la quantitat d’una ‘oliva’ en el temps en què normalment es menja ‘mig pa’, aquesta persona ha comès el pecat.

Però segons Maimònides (Maajalot Asurot 15:2 i 3) resulta que l’explicació del Talmud és diferent.
Segons el seu punt de vista, el percentatge del menjar prohibit dins el permès determina que hi ha ‘consistència’ del prohibit, i si el percentatge és més baix, no hi ha consistència sinó tan sols ‘gust’ del prohibit.
(Segons Maimònides, el ‘gust’ no està prohibit segons la Torà com si tengués la ‘consistència’, i només els Rabins ho prohibiren).
En aquest cas de proporció baixa, encara que ho mengi més aviat, no serà ‘culpable’.

Resulta que segons Maimònides la fòrmula d’una ‘oliva en temps que es menja mig pa’ té dues funcions molt diferents: en primer lloc defineix l’acte del menjar i en segon lloc dóna la ‘consistència’ de l’ingredient de la mescla.

Un altre exemple d’aquesta conclusió podem veure en les lleis de Hameç i Maçà (4:8) que diu que una persona que té en possessió seva una mescla de hameç amb altres ingredients segons la quantitat d’una ‘oliva en mig pa’, o sia una vuitena part, comet la transgressió de ‘No tenir llevadura a casa’ (Bal ieraé uval imaçé בל ייראה ובל יימצא), i son comentarista rabí Iossef Caro s’extranya, ja que creu que aquesta definició correspòn només al fet de menjar i no a la proporció de la prohibició entre altres ingredients.
Segons la nostra explicació, les coses estan ben clares, ja que aquí està determinant la ‘consistència’ de la prohibició, segons el seu percentatge.

Extret de l'article de R. Natan Glidai, a http://www.etzion.org.il/vbm/archive/yomyom/r/r48.php

dijous, 2 de desembre de 2010

“No vos faceu abominables”

Conceptes d’higiene i de fàstic al Talmud.

Fa fàstic!

Algunes vegades, se forma en hebreu el verb reflexiu d’una forma especial: en lloc de que el verb prengui una forma especial (“hitpa‘el”), s’afegeix l’expressió “a son ànima”. Així, per exemple, el verset citat (Levític 11:43), diu literalment: “no abomineu les vostres ànimes”.

Aquest verset és la conclusió de tot un capítol que parla dels animals que no se poden consumir, i acaba parlant de les bestioles que s’arrosseguen per terra, diguent que són abominables en si, i que també fan abominables a qui les consumeix.

De totes maneres, d’aquest verset aprenen els Savis (al Tractat de ‘Maccot’ 16b) una prohibició molt interessant. El Talmud parla d’un instrument iàtric fet d’un corn d’animal usat per extreure sang (flebotomia), principalment d’aquells que patien de hematocromatosi. I el Talmud diu que està prohibit usar aquest corn com tassa per beure vi o aigua, ja que està prohibit abominar les nostres ànimes, o sia fer-se fàstic.

Un plat brut

I així diu el Xulhan Arukh (Ioré Deà 116, 6), que “està prohibit menjar aliments o beure líquids que l’ànima humana avorreix; igualment està prohibit menjar de plats o beure de tasses que l’ànima humana avorreix, com per exemple de les provetes usades per practicar la flebotomia.

Igualment està prohibit menjar amb les mans brutes o damunt instruments bruts, ja que tot això està inclòs en la prohibició de “no abominar les vostres ànimes”.

Els comentaristes ja discerneixen entre 1. aliments que la majoria absoluta considera com abominables, que estaran prohibits a aquells pocs que estan disposts a menjar-los, i 2. aquells que ho són considerats només per una majoria, però no ‘per tothom’, que aquí està permès a tot aquell que no li faci fàstic el menjar-lo. Però 3. si se tracta d’una persona susceptible, que qualsevol cosa que no sigui perfecte li fa fàstic, els està prohibit menjar qualsevol cosa que els causi nàusees, encara que tots els demés els mengin sense problemes.

Orgull matern

El Talmud de Jerusalem, (al Tractat de Peà cap 1, mencionat per Tossafot al Tractat de Kidduixin 31a “R. Tarfon”), parla de la mare de Rabí Ixma‘el que apreciava tant a son fill, que també era el Gran Sacerdot, i que quan ell tornava de la ieixivà li rentava els peus i després bevia l’aigua de la rentada. Com és possible? Aquesta aigua hauria d’estar prohibit beure-la! Un comentarista (Zéra Haim, cap 7) diu que la bevia com antídot, i tal i com que està permès beure o menjar metzines que causa nàusees, igualment ella podia beure aquella aigua.

Els escorxadors neoiorkins

Actualment hi ha distribuidors de carn que hi introdueixen diferentes sustàncies, com fosfats, colorants, aigua, etc. per aportar-li un aspecte més fresc i poder vendre-la millor i pujar son valon. Els escorxadors de fa setanta anys, a Nova Iork, introduien els fetges dins sang per donar-los aspecte més fresc. Un dels rabins de la ciutat deia que havien de suspendre aquest costum immediatament, entre altres coses a causa de la prohibició de ‘no abominar’ ja que el Talmud diu que està prohibit usar instruments emprats per extreure sang, malgrat haver-los netejat perfectament, i de la mateixa manera no se podia menjar aquells fetges que havien estat submergits en sang, que seria considerat com ‘abominable’.

Però el Rabí Moixé Feinstein explicà que aquí no hi havia motiu de prohibició, ja que quan una persona menja un aliment que no sap que ‘és abominable’, no li fa fàstic i no ha comès cap falta.

Igualment, els habitants de Nova Iork que no s’imaginen que els fetges han estat submergits en sang, no està prohibit que els mengin. (cf. Iggrot Moixé Yod. Primera part, 31)

dimecres, 1 de desembre de 2010

De panxa a terra o els Manaments excedents

Alegories místiques al texte talmúdic

Tipus de sacrificis

Som al tratat talmúdic de Zvahim, que parla de les ofrenes que es feien al Temple.

El tractat ha començat diguent que “tots els sacrificis que són degollats no en nom propi són aptes, encara que no valguin per l’oligació de l’amo” o sia que si una persona tenia intenció de fer un sacrifici al Temple i el sacerdot que la ofereix, per equivocació, li dóna una intenció errada, el sacrifici és bo, encara que no ‘afavoreix’ a l’amo qui l’aportava.

Convé adelantar que hi ha diversos tipus de sacrificis: “olà” és un sacrifici que s’ofereix completament sobre l’altar, sense cap profit ni pels sacerdots ni per qui l’ofereix. Del sacrifici de “xlamim” se n’ofereix només el greix damunt l’altar i la resta és pels sacerdots i per qui l’ofereix.

Ambdós no vénen com expiació per pecats determinats, sinó que normalment vénen com ‘presents’ al Creador. Igualment el “todà”, o sacrifici d’agraïment, el “ma’asser” o delme, i el “péssah” que és el sacrifici pasqual, són semblants al de “xlamim”. En canvi el “hattat” i l’“aixam” vénen per pecats determinats i la carn la mengen els sacerdots.

No cumpleix el vot

Entès això, podem tornar al tema del tractat que diu que si una persona volia oferir un sacrifici d’“olà” per exemple, i el sacerdot per equivocació feu la degollació en nom d’un “xlamim”, el sacrifici encara no ha perdut la seva qualitat d’“olà” i el sacerdot està obligat a continuar l’ofrena segons les normes de l’“olà”, però de totes maneres el sacrifici no ‘afavoreix’ aquell qui el presentava, encara no ha cumplit el seu vot, i per tant el propietari es veurà obligat a aportar una altra ofrena d’“olà” per cumplir el seu vot.

I heus ací que a la pàgina 5a hi ha una anècdota interessant. El Talmud conta que Rabí Xim‘ón ben Laquíx estava ajegut de panxa a terra dins l’escola i feu la següent pregunta: “si el sacrifici és bo, per què no ‘afavoreix’? i si no ‘afavoreix’ per què seguim oferint-lo?”. Li contesta Rabí El‘azar diguent que en cas de que una persona tengui preparat un animal per un sacrifici i aquesta persona mor abans d’oferir-la, els seus fills la poden oferir després de la mort del pare, encara que, òbviament, el sacrifici no ‘afavoreix’ el pare, que ja és mort. Però aquesta explicació no li basta a Rabí Xim‘ón, que continua diguent: “obriré jo una porta a la meva ànima (tenc una explicació per a mi mateix), ja que el verset diu: ‘el que surti de la teva boca guardaràs i faràs un regal com havies fet el vot ’, cosa inexplicable, ja que una cosa és el ‘vot’ i l’altra és el ‘regal’, i la veritable intenció és que si ho fas tot correctament – serà en compliment del vot , i si no, serà com un regal .

Dins quin cos morarà l’ànima?

I la pregunta és: què té d’especial això de que Rabí Xim‘ón ben Laquíx estava ajagut de panxa en terra per fer la pregunta, i què significa l’expresió d’“obriré una porta a la meva ànima”?

El llibre Agra deFirqa explica que tot això és una insinuació a la metempsicosi, o sia la reencarnació de les ànimes, ja que cada jueu està obligat a cumplir tots els manaments, i en cas de que li manqui el cumpliment d’un dels manaments, se veurà obligat a reencarnar-se en un altre cos per tal de cumplir el que li mancava. De totes maneres, en aquesta reencarnació haurà de cumplir totes les seves obligacions i no pot dir que ha vengut només pel cumpliment d’una d’elles, la que li mancava en la vida anterior.

Quan arribi el moment de la ressurrecció, l’ànima morarà dins el darrer cos, dins aquell en què ha consumat el cumpliment de tots els manaments. I els primers cossos, aquells que no acabaren d’acabalar llurs obligacions, no podem dir que tots els seus esforços en el cumpliment dels manaments i en l’estudi de la Torà quedin sense recompensa! Sinó que el llum de tots aquells manaments que cumplí en les primeres vides i que ‘repetí’ en la definitiva, són “excedents” que ténen el valor d’un regal. I es converteixen en l’ànima d’aquells primers cossos.

Els manaments ‘excedents’

I a tot això insinua el començament del tractat, quan diu que “tots els sacrificis que són degollats no en nom propi són aptes”, o sia que quan l’ànima se separa del cos, quan el cos ha cumplit molts de manaments encara que ‘no es degollada en nom propi’, ja que l’ànima pertany a un altre cos, de totes maneres aquest sacrifici és apte “encara que no valguin per l’oligació de l’amo”, ja que encara que el primers cossos cumpliren molts de manaments, no serveixen per l’obligació de l’amo, ja que en la ‘vida definitiva’ haurà de tornar ‘repetir’ i cumplir tots els manaments.

I aquesta era la pregunta de Rabí Xim‘ón ben Laquíx, que si els manaments cumplits a la primera vida són vàlids, per què no serveixen per a la vida ‘definitiva’, i per què els ha de repetir en ella? I aquesta pregunta la feia ajagut de panxa a terra, mirant cap a la terra on ha de tornar el seu cos en morir-se.

De totes maneres, ‘obrí una porta a la seva ànima’ diguent que la llum dels manaments cumplits en aquesta vida (‘definitiva’) serveixen per iŀluminar els cossos foscos enterrats, que no cumpliren tota la seva obligació. Ja que tots els manaments que cumpliren i les bones accions que feren, encara que ara està obligat a ‘repetir-los’ en la ‘vida definitiva’ ja que no serveixen per l’obligació de l’amo’, de totes maneres serveixen com ‘regal’.

I aquest és el significat del verset: si ho fas tot correctament com havies promès abans d’arribar a aquest Món – serà en compliment del vot , i si no, que te manca el cumpliment d’alguns manaments – de totes maneres seran com un regal, per iŀluminar els primers cossos.