Una oliva en mig pa

Diu el Talmud (Avodá Zará 67a) que una persona que menja una mescla de menjar prohibit i de menjar permès, serà culpable només en cas de que en el temps en què se ‘menja mig pa’ (akhilat pras – אכילת פרס) hi hagi al menys ‘una oliva’ (kezait –כזית) de menjar prohibit.

És la terminologia talmúdica per a la massa d’aliment, i normalment es considera que cada ‘mig pa’ conté quatre ‘ous’, i cada ‘ou’ dues ‘olives’, i que una oliva té 27 cm². Per tant, només quan una octava part del menjar és prohibit, el qui ho mengi serà ‘culpable’. (En quant al 'temps' que triguem a menjar 'mig pa', n'hi ha que diuen que són dos o tres minuts, n'hi ha que diuen que són quatre, o vuit, o nou minuts; normalment es considera el de quatre minuts).

Aquestes paraules del Talmud són sorprenents, ja que normalment es considera que ‘una oliva per cada mig pa’ no se refereix al manjar prohibit que hi ha dins una mescla, sinó al ritme de la consumició.

Quan una persona menja fent descansos, considerarem que ‘ha menjat’ només en cas de menjar al menys la quantitat de ‘una oliva’ en el temps en què es pot menjar ‘mig pa’.

Així, per exemple, direm que la nit del Séder quan hem de menjar la ‘maçà’ (pa alís – מצה), hem de fer-ho menjant la quantitat d’una ‘oliva’ en el temps en què es menja ‘mig pa’.

O que si hem acabat de menjar pa, només podrem recitar la benedicció final (bircat hamazón – ברכת המזון) en cas d’haver menjat una ‘oliva’ (del pa) en el temps en que es menja ‘mig pa’.

En tots aquests exemples volem un fet de ‘menjar’, de consumició, i el ritme lent de la consumició ja no es considera com ‘menjar’ sinó només com una partida de ‘tastades’

I podríem pensar que el Talmud es refereix a això.

El Talmud considera que si una persona menja mig pa a un ritme normal, serà necessari que hi hagi la quantitat d’una ‘oliva’ de menjar prohibit per tal que es consideri que ha menjat la prohibició. I que la llei determina el fet del pecat segons la velocitat de la consumició, i no està determinant el tipus de mescla.

Si és així, en cas de que el percentatge sigui més baix (d’una vuitena part) però la persona s’ha esforçat per menjar-lo més aviat de manera que li ha entrat la quantitat d’una ‘oliva’ en el temps en què normalment es menja ‘mig pa’, aquesta persona ha comès el pecat.

Però segons Maimònides (Maajalot Asurot 15:2 i 3) resulta que l’explicació del Talmud és diferent.

Segons el seu punt de vista, el percentatge del menjar prohibit dins el permès determina que hi ha ‘consistència’ del prohibit, i si el percentatge és més baix, no hi ha consistència sinó tan sols ‘gust’ del prohibit.

(Segons Maimònides, el ‘gust’ no està prohibit segons la Torà com si tengués la ‘consistència’, i només els Rabins ho prohibiren).

En aquest cas de proporció baixa, encara que ho mengi més aviat, no serà ‘culpable’.

Resulta que segons Maimònides la fòrmula d’una ‘oliva en temps que es menja mig pa’ té dues funcions molt diferents: en primer lloc defineix l’acte del menjar i en segon lloc dóna la ‘consistència’ de l’ingredient de la mescla.

Un altre exemple d’aquesta conclusió podem veure en les lleis de Hameç i Maçà (4:8) que diu que una persona que té en possessió seva una mescla de hameç amb altres ingredients segons la quantitat d’una ‘oliva en mig pa’, o sia una vuitena part, comet la transgressió de ‘No tenir llevadura a casa’ (Bal ieraé uval imaçé בל ייראה ובל יימצא), i son comentarista rabí Iossef Caro s’extranya, ja que creu que aquesta definició correspòn només al fet de menjar i no a la proporció de la prohibició entre altres ingredients.

Segons la nostra explicació, les coses estan ben clares, ja que aquí està determinant la ‘consistència’ de la prohibició, segons el seu percentatge.

Extret de l'article de R. Natan Glidai, a http://www.etzion.org.il/vbm/archive/yomyom/r/r48.php

“No vos faceu abominables”

Conceptes d’higiene i de fàstic al Talmud.

Fa fàstic!

Algunes vegades, se forma en hebreu el verb reflexiu d’una forma especial: en lloc de que el verb prengui una forma especial (“hitpa‘el”), s’afegeix l’expressió “a son ànima”. Així, per exemple, el verset citat (Levític 11:43), diu literalment: “no abomineu les vostres ànimes”.

Aquest verset és la conclusió de tot un capítol que parla dels animals que no se poden consumir, i acaba parlant de les bestioles que s’arrosseguen per terra, diguent que són abominables en si, i que també fan abominables a qui les consumeix.

De totes maneres, d’aquest verset aprenen els Savis (al Tractat de ‘Maccot’ 16b) una prohibició molt interessant. El Talmud parla d’un instrument iàtric fet d’un corn d’animal usat per extreure sang (flebotomia), principalment d’aquells que patien de hematocromatosi. I el Talmud diu que està prohibit usar aquest corn com tassa per beure vi o aigua, ja que està prohibit abominar les nostres ànimes, o sia fer-se fàstic.

Un plat brut

I així diu el Xulhan Arukh (Ioré Deà 116, 6), que “està prohibit menjar aliments o beure líquids que l’ànima humana avorreix; igualment està prohibit menjar de plats o beure de tasses que l’ànima humana avorreix, com per exemple de les provetes usades per practicar la flebotomia.

Igualment està prohibit menjar amb les mans brutes o damunt instruments bruts, ja que tot això està inclòs en la prohibició de “no abominar les vostres ànimes”.

Els comentaristes ja discerneixen entre 1. aliments que la majoria absoluta considera com abominables, que estaran prohibits a aquells pocs que estan disposts a menjar-los, i 2. aquells que ho són considerats només per una majoria, però no ‘per tothom’, que aquí està permès a tot aquell que no li faci fàstic el menjar-lo. Però 3. si se tracta d’una persona susceptible, que qualsevol cosa que no sigui perfecte li fa fàstic, els està prohibit menjar qualsevol cosa que els causi nàusees, encara que tots els demés els mengin sense problemes.

Orgull matern

El Talmud de Jerusalem, (al Tractat de Peà cap 1, mencionat per Tossafot al Tractat de Kidduixin 31a “R. Tarfon”), parla de la mare de Rabí Ixma‘el que apreciava tant a son fill, que també era el Gran Sacerdot, i que quan ell tornava de la ieixivà li rentava els peus i després bevia l’aigua de la rentada. Com és possible? Aquesta aigua hauria d’estar prohibit beure-la! Un comentarista (Zéra Haim, cap 7) diu que la bevia com antídot, i tal i com que està permès beure o menjar metzines que causa nàusees, igualment ella podia beure aquella aigua.

Els escorxadors neoiorkins

Actualment hi ha distribuidors de carn que hi introdueixen diferentes sustàncies, com fosfats, colorants, aigua, etc. per aportar-li un aspecte més fresc i poder vendre-la millor i pujar son valon. Els escorxadors de fa setanta anys, a Nova Iork, introduien els fetges dins sang per donar-los aspecte més fresc. Un dels rabins de la ciutat deia que havien de suspendre aquest costum immediatament, entre altres coses a causa de la prohibició de ‘no abominar’ ja que el Talmud diu que està prohibit usar instruments emprats per extreure sang, malgrat haver-los netejat perfectament, i de la mateixa manera no se podia menjar aquells fetges que havien estat submergits en sang, que seria considerat com ‘abominable’.

Però el Rabí Moixé Feinstein explicà que aquí no hi havia motiu de prohibició, ja que quan una persona menja un aliment que no sap que ‘és abominable’, no li fa fàstic i no ha comès cap falta.

Igualment, els habitants de Nova Iork que no s’imaginen que els fetges han estat submergits en sang, no està prohibit que els mengin. (cf. Iggrot Moixé Yod. Primera part, 31)

De panxa a terra o els Manaments excedents

Alegories místiques al texte talmúdic

Tipus de sacrificis

Som al tratat talmúdic de Zvahim, que parla de les ofrenes que es feien al Temple.

El tractat ha començat diguent que “tots els sacrificis que són degollats no en nom propi són aptes, encara que no valguin per l’oligació de l’amo” o sia que si una persona tenia intenció de fer un sacrifici al Temple i el sacerdot que la ofereix, per equivocació, li dóna una intenció errada, el sacrifici és bo, encara que no ‘afavoreix’ a l’amo qui l’aportava.

Convé adelantar que hi ha diversos tipus de sacrificis: “olà” és un sacrifici que s’ofereix completament sobre l’altar, sense cap profit ni pels sacerdots ni per qui l’ofereix. Del sacrifici de “xlamim” se n’ofereix només el greix damunt l’altar i la resta és pels sacerdots i per qui l’ofereix.

Ambdós no vénen com expiació per pecats determinats, sinó que normalment vénen com ‘presents’ al Creador. Igualment el “todà”, o sacrifici d’agraïment, el “ma’asser” o delme, i el “péssah” que és el sacrifici pasqual, són semblants al de “xlamim”. En canvi el “hattat” i l’“aixam” vénen per pecats determinats i la carn la mengen els sacerdots.

No cumpleix el vot

Entès això, podem tornar al tema del tractat que diu que si una persona volia oferir un sacrifici d’“olà” per exemple, i el sacerdot per equivocació feu la degollació en nom d’un “xlamim”, el sacrifici encara no ha perdut la seva qualitat d’“olà” i el sacerdot està obligat a continuar l’ofrena segons les normes de l’“olà”, però de totes maneres el sacrifici no ‘afavoreix’ aquell qui el presentava, encara no ha cumplit el seu vot, i per tant el propietari es veurà obligat a aportar una altra ofrena d’“olà” per cumplir el seu vot.

I heus ací que a la pàgina 5a hi ha una anècdota interessant. El Talmud conta que Rabí Xim‘ón ben Laquíx estava ajegut de panxa a terra dins l’escola i feu la següent pregunta: “si el sacrifici és bo, per què no ‘afavoreix’? i si no ‘afavoreix’ per què seguim oferint-lo?”. Li contesta Rabí El‘azar diguent que en cas de que una persona tengui preparat un animal per un sacrifici i aquesta persona mor abans d’oferir-la, els seus fills la poden oferir després de la mort del pare, encara que, òbviament, el sacrifici no ‘afavoreix’ el pare, que ja és mort. Però aquesta explicació no li basta a Rabí Xim‘ón, que continua diguent: “obriré jo una porta a la meva ànima (tenc una explicació per a mi mateix), ja que el verset diu: ‘el que surti de la teva boca guardaràs i faràs un regal com havies fet el vot ’, cosa inexplicable, ja que una cosa és el ‘vot’ i l’altra és el ‘regal’, i la veritable intenció és que si ho fas tot correctament – serà en compliment del vot , i si no, serà com un regal .

Dins quin cos morarà l’ànima?

I la pregunta és: què té d’especial això de que Rabí Xim‘ón ben Laquíx estava ajagut de panxa en terra per fer la pregunta, i què significa l’expresió d’“obriré una porta a la meva ànima”?

El llibre Agra deFirqa explica que tot això és una insinuació a la metempsicosi, o sia la reencarnació de les ànimes, ja que cada jueu està obligat a cumplir tots els manaments, i en cas de que li manqui el cumpliment d’un dels manaments, se veurà obligat a reencarnar-se en un altre cos per tal de cumplir el que li mancava. De totes maneres, en aquesta reencarnació haurà de cumplir totes les seves obligacions i no pot dir que ha vengut només pel cumpliment d’una d’elles, la que li mancava en la vida anterior.

Quan arribi el moment de la ressurrecció, l’ànima morarà dins el darrer cos, dins aquell en què ha consumat el cumpliment de tots els manaments. I els primers cossos, aquells que no acabaren d’acabalar llurs obligacions, no podem dir que tots els seus esforços en el cumpliment dels manaments i en l’estudi de la Torà quedin sense recompensa! Sinó que el llum de tots aquells manaments que cumplí en les primeres vides i que ‘repetí’ en la definitiva, són “excedents” que ténen el valor d’un regal. I es converteixen en l’ànima d’aquells primers cossos.

Els manaments ‘excedents’

I a tot això insinua el començament del tractat, quan diu que “tots els sacrificis que són degollats no en nom propi són aptes”, o sia que quan l’ànima se separa del cos, quan el cos ha cumplit molts de manaments encara que ‘no es degollada en nom propi’, ja que l’ànima pertany a un altre cos, de totes maneres aquest sacrifici és apte “encara que no valguin per l’oligació de l’amo”, ja que encara que el primers cossos cumpliren molts de manaments, no serveixen per l’obligació de l’amo, ja que en la ‘vida definitiva’ haurà de tornar ‘repetir’ i cumplir tots els manaments.

I aquesta era la pregunta de Rabí Xim‘ón ben Laquíx, que si els manaments cumplits a la primera vida són vàlids, per què no serveixen per a la vida ‘definitiva’, i per què els ha de repetir en ella? I aquesta pregunta la feia ajagut de panxa a terra, mirant cap a la terra on ha de tornar el seu cos en morir-se.

De totes maneres, ‘obrí una porta a la seva ànima’ diguent que la llum dels manaments cumplits en aquesta vida (‘definitiva’) serveixen per iŀluminar els cossos foscos enterrats, que no cumpliren tota la seva obligació. Ja que tots els manaments que cumpliren i les bones accions que feren, encara que ara està obligat a ‘repetir-los’ en la ‘vida definitiva’ ja que no serveixen per l’obligació de l’amo’, de totes maneres serveixen com ‘regal’.

I aquest és el significat del verset: si ho fas tot correctament com havies promès abans d’arribar a aquest Món – serà en compliment del vot , i si no, que te manca el cumpliment d’alguns manaments – de totes maneres seran com un regal, per iŀluminar els primers cossos.

La canya de Ravà

El jurament del mutuatari
Què hem de fer en cas que una persona, R’uven, dóna un préstec a un altre, Xim’on, i al cap d’un temps, quan R’uven el reclama, Xim’on diu que ja ha tornat els diners?

En realitat, si Xim’on digués que no ha rebut el préstec i, per tant, no té cap deute, no és necessari res més: R’uven no pot obligar-li a pagar res! A no ser que, lògicament, hi hagi un paper firmat o que hi hagi testimonis que hagin vist el moment del préstec i que desmenteixin l’afirmació de Xim’on. En aquest cas Xim’on serà considerat un mentider d’avui endavent, i ara haurà de pagar els diners que R’uven li exigeix.

En cas que Xim’on diu que si ha rebut el préstec i ja l’ha tornat, però R’uven diu que encara no li ha pagat, en realitat, ambdós estan d’acord que hi ha hagut un préstec i la discòrdia és sobre si l’ha pagat o no, i per tant Xim’on està obligat a jurar que diu la veritat. Per fer el jurament, ha de prendre en mans un Séfer Torà, o sia un Rotlle de la Torà.

La canya de Ravà
El Talmud parla d’un bergant (A) que havia demanat un préstec d’una altra persona (B) i encara que ja havia arribat l’hora de tornar-li, encara no ho havia fet. El prestamista (B) enfadat, li posà un plet al Tribunal de Ravà i allà se presentaren els dos.

El prestamista deia que havia entregat una quantitat de diners a l’altre i aquest deia que si, que era veritat, però que ja la hi havia tornat.

En aquest cas, com ja sabem, (A) està obligat a jurar i així li va dir Ravà, el jutge del Tribunal.
Aleshores (A) avançà per fer el jurament i, com que havia de prendre un Séfer Torà, entregà a (B) el bastó que tenia en mà, una canya, i feu el jurament que li exigien, que ja havia tornat els diners a (B).

Quan (B) sentí el jurament en fals d’(A) s’enfadà i en un atac de fúria li rompé la canya, escampant per terra els diners que (A) hi havia amagat i descobrint el frau.

Efectivament, (A) tenia l’intenció de ‘jurar sense mentir’, que ja havia tornat els diners a (B), mentres que en realitat no era més que una farsa. El jurament, en canvi, està destinat a descobrir la veritat i no a servir per a la farsa.

L'obligació del Tribunal
Per evitar la repetició d’aquestes farses, des d’aquell dia es va incloure dins la fórmula del jurament que es fa ‘en nom del Tribunal’, o sia, segons la intenció dels jutges i no segons la del que fa el jurament.

Encara el jurament, fet amb un Séfer Torà en mà i jurant en nom del Creador, resulta massa seriós com per poder fer-lo en fals i les persones més roïnes d’Israel no son capaços de mentir ‘del tot’ en un cas així. La psicologia humana de la majoria de la gent ‘mitjana’, que no són ni massa bons ni massa dolents, intenta trobar excuses pel seu mal comportament, fabricant atenuants que ells creuen vàlids, per tal de justificar la seva conducta. L’obligació del Tribunal és tancar la possibilitat d’usar aquests ‘atenuants’ i de treure a llum la justícia més pura. I per això han de conèixer tots els trucs i enganys i han de ser més llests que el dimoni.

El Dijuni del Jurament

El que se menjava l’herència

En el Tractat de Babbà Batrà s’estudien els diferents tipus de conflictes que poden surgir entre veïnats. Normalment, la base dels estudis no hi prové, com en la gran majoria dels altres tractats, del texte bíblic, sinó que se basa principalment en el bon seny. Lògicament, en la discussió hi poden entrar recursos de la Torà Escrita, però no com font principal.

Un dels estatuts diu que quan es vol cobrar un deute dels orfes, posem per exemple que li va donar un préstec al seu pare i ara, després de morir el pare, vol cobrar el deute, és imprescindible que el demandant juri que el que reclama és seu.

En el capítol tercer del Tractat (32b-33a) relata el cas d’un rabí, Rava bar Xarxom, que l’acusaven de ‘menjar-se l’herència’ dels orfes. El Cap del Tribunal, Abaié, li pregunta què ha passat exactament i com és possible que en parlin malament d’ell. Aleshores ell explicà que el difunt li havia hipotecat un camp en poder seu, i a més el difunt li devia una suma determinada, i per tant decidí quedar-se amb el camp hipotecat uns anys més per tal de recuperar els diners del deute, ja que si reclama els diners dels orfes li faran jurar, i ell no vol haver de jurar. Abaié li ordena que retorni el camp que ja ha acabat la seva hipoteca, i que quan els orfes siguin majors d’edat els podrà reclamar el deute del pare.

Prohibit o no?

La veritat és que hi ha una gran polèmica entre dos grans Savis ibèrics, Maimònides el cordovès i Nahmànides (Bon-Astruc ça Porta) el gironí (en hebreu els denominen segons els acròstics de llurs noms que són Moixé ben Maimon i Moixé ben Nahman: Rambam i Ramban, respectivament, remarcant la lletra final).

Maimònides escriu a la seva obra enciclopèdica de ‘Iad ha’Hazacà’, a les Lleis de Juraments, cap XI, art. 1er, que el jurament, en casos necessàris, és una ‘miçwà’, un precepte, una obligació religiosa.

El Gironí diu, a les seves observacions a l’obra de Maimònides, que no és cap ‘miçwà’ sinó que la Torà permet el jurament en casos indispensables per demostrar la seva honradesa, a condició de ser una persona estudiosa i temerosa del Senyor.

De totes maneres, també el Rambam, que opina que és una ‘miçwà’, encara no diu que se puguin repartir juraments indiscriminadament, només vol dir que quan hi ha necessitat de jurar està prohibit abstenir-se’n, i que si no vol jurar, transgredeix la ‘miçwà’!

El Concili dels Quatre Països

El Concili dels Quatre Països (que comprenia la Gran i la Petita Polònia, Rutènia i Volínia, en un concili que perdurà des de 1580 fins 1764, i que supervisava la vida jueva d’aquells països de l’Europa Nord-Oriental) decretà que quan el debat s’acostava al punt en què un dels litigants hauria de jurar, estarà obligat a proposar una conciliació en què el demandant renunciarà a un terç de la suma de la demanda.

El motiu de la renúncia a un terç, precisament, es deu a què una persona està obligada a ‘afegir’ fins a la suma d’un terç del preu original per tal de poder complir una ‘miçwà’ en cas excepcional.

El Rabí Haïm Palaggi (1788 – 1869, Turquia) diu que la majoria dels autors rabínics assumeixen l’opinió de Nahmànides, i per tant hom ha de procurar no arribar mai a la necessitat de jurar, i cita un llibre antic que diu que el qui ha tengut necessitat de jurar en un Jutjat, convé que durant tota la vida converteixi el dia del jurament en un dia de dol i de dijuni per expiar e

Corbs sangonents i bromes de carnissers

Qui ha d'allunyar-se?

El Talmud al Tractat de Babbà Batrà s’ocupa de danys que un veïnat pugui causar a l’altre sense cap mala intenció, sinó pel fet de fer un ús de la seva propietat que causa detriment a l’altre, en quines condicions el podem obligar que se n’abstengui per tal de no perjudicar, i en quines altres podrà seguir fent ús legal de la seva propietat malgrat les molèsties que pugui causar.

El tercer capítol del Tractat vol determinar qui té la responsabilitat dels danys que es produeixen entre veïnats. Vull dir que si R’uven planta un arbre dins el seu jardí i Xim’on se queixa que les arrels li fan malbé el pou, R’uven pot contestar que té dret a plantar el que vulgui dins el seu jardí, i si les arrels li molesten, pot trasplantar el seu pou un poc més enllà, on les arrels no li molestin, mentres que Xim’on, lògicament, prefereix que sigui R’uven el qui trasplanti el seu arbre. El damnificador és el que té l’obligació d’allunyar la molèstia o el perjudicat és el que no té més remei que allunyar-se’n?

Ja al començament del capítol sembla quedar clar que la tesi de Rabí Iossi que diu que el perjudicat és el que ha d’allunyar-se és la tesi acceptada. Però a continuació del capítol trobarem les excepcions, o millor dit les seves definicions i marges, ja que de tot d’una ens expliquen que Rabí Iossi no eximeix el qui llanci fletxes diguent que és l’altre que ha d’anar viu...!

Perjudicis indirectes

A les pàgines 22b-23a parla d’una persona que tenia unes palmeres datileres, i se queixava que hi havia uns practicants de la flebotomia que venien a seure just davora les seves palmeres. I per la sang que s’hi vessava, venien els corbs a picotejar-la i després menjaven els dàtils i embrutaven de sang els que quedaven i, a demés, molestaven amb els seus crits.

I aquí hauríem de veure quina diferència hi ha entre els danys directes i els indirectes. Ja que quan una persona

El Talmud diu que se tracta d’un perjudici indirecte, ja que els practicants de la flebotomia no causen cap dany als dàtils, i en teoria no n’haurien de ser responsables.

Però el Talmud explica que el fet de ser dany indirecte no significa que no estigui obligat a evitar-lo, ja que hi ha quatre tipus de danys que són massa greus i la gent no renuncia als seus drets, i són: fum, pols, el lloc comú (l’excusat) i fer tremolar el sòl. I el Talmud decreta que el dany dels corbs es pot comparar amb el del ‘lloc comú’, i per tant els practicants hauran de trobar un altre lloc on practicar...

L’escorxador

La Responsa de Rabí Xim’on ben Cémah Duran tracta (al tom 4, que són les preguntes que foren dirigides a Rabí Cémah Duran, descendent [en quinta generació] i successor de Rabí Xim’on, a l’Alger) parla d’un tal Rabí Avraham ben Tawa, que tenia la casa prop de la murada, i entre la casa i la murada hi havia un lloc buit que fou comprat per la comunitat i destinat a servir com escorxador.

I el pobre Rabí Avraham feu una llista molt llarga de queixes per evitar que hi construïssin l’escorxador, que Rabí Cémah Duran concretà en sis: 1 molesten l’intimidat de la seva casa, 2 li tapen la llum, 3 li faran tremolar les parets mentres tallin la carn, 4 li entrarà la pudor de la carn per les finestres, 5 li molestarà el renou dels clients que venguin a comprar i 6 les bromes dels carnissers.

No ens ocuparem més que en la darrera queixa, que diu que els escorxadors sempre bromegen i fan burles, i no se podrà concentrar en els seus estudis.

El Rabí Cémah Duran contesta que, malgrat que potser molta gent disfrutaria de poder escoltar els acudits i les bromes dels carnissers, tanmateix per un estudiós com Rabí Avraham representen una gran molèstia, ja que no li permeten estudiar. Sobretot si tenim en compte que els carnissers fan befa de la gent i està prohibit escoltar-los i són com aquells corbs que acudien a la sang que produïen els practicants de flebotomia, que fan fàstic, i per tant són ells que ha d’allunyar-se per tal de no causar el dany.

“L’ha obtengut iŀlegalment?”

Tractat de Babbà Mecià, pàg 21b

L’obligació de tornar un objecte perdut

El tractat talmúdic de Babbà Mecià parla, entre altres coses, de l’obligació de tornar les pèrdues a llurs propietaris legals. Aquesta obligació pot semblar banal, ja que qualsevol persona normal comprén l’importància i la necessitat de fer-ho.

Però hi ha casos en què una persona podria dir: “jo ja he fet tot el que podia” o “en un cas així, no hi ha res que fer”.

El Talmud parla de l’obligació que recau sobre la persona que ha trobat l’objecte perdut, i de la relació que hi pugui tenir el fet que l’amo original de l’objecte ja hagi perdut l’esperança de recuperar-lo, o l’intenció que tenia la persona que la trobà a l’hora de recollir-lo.

En general podem dir que quan l’amo original ha perdut ja tota esperança de recuperar-lo, perd o se’n desdiu del dret de propietat sobre l’objecte, i per tant el qui el trobi s’ho pot quedar per ell. A condició, és clar, que sàpiga amb tota seguretat que n’ha perdut l’esperança.

L’intenció del que troba l’objecte perdut repercuteix quan, per exemple, sabent que està prohibit, agafa l’objecte amb intenció de quedar-se amb ell i no tornar-lo al propietari legal. En aquest cas direm que “l’ha obtengut iŀlegalment”.

La penyora

Posem per exemple un metge que fa una visita urgent a ca un malalt en Xabbat, de manera que no pot apuntar les dades ni pot rebre el pac dels seus serveis en aquell moment, i la família del malalt li dóna un objecte de valor com penyora, amb l’intenció de pagar i recuperar l’objecte després de Xabbat.

Però el temps passà i la família del malalt no vengué a pagar i recuperar la penyora, i el metge també va oblidar de quin malalt se tractava. En aquest cas, el metge pot vendre l’objecte i cobrar el seu sou del valor que rebi. El problema està en cas que el valor sigui major que el sou que li correspòn: què passa amb el canvi?

D’una banda, sembla que els amos de l’objecte ja fa temps que han perdut l’esperança de recuperar-lo i el metge pot apoderar-se de tot el valor de l’objecte.

L’ha obtengut iŀlegalment?

Però no tots els Savis n’estan d’acord. El Talmud parla d’una persona que troba un objecte perdut abans que l’amo perdi l’esperança de trobar-lo. En aquest cas, mai no podrà dir-se que el qui l’ha trobat pugui convertir-se en el nou amo de l’objecte, encara que més tard l’amo original perdi l’esperança de recuperar-lo, ja que ha arribat a les seves mans iŀlegalment, o sia, que en el moment en què la trobà no podia convertir-se en el seu propietari legal.

El motiu de la prohibició l’expliquen els Savis francesos (els “Tossafot”, els néts de Raixí) diguent que en el moment que agafà l’objecte va recaure sobre ell l’obligació de retornar-lo a son amo original, i aquesta obligació no desapareix encara que l’amo perdi l’esperança.

En canvi el Ramban (Nahmànides) diu que el qui troba un objecte que el seu amo encara no ha perdut l’esperança de recuperar-lo, es converteix en son guardià, i des d’aquell moment ja no se considera un objecte perdut, ja que està en mans del guardià. Per tant, encara que més tard l’amo perdi l’esperança de recuperar-lo, el qui l’ha trobat no podrà apar-se’n, ja que només en cas de trobar un objecte que ja se n’ha perdut l’esperança abans de trobar-lo n’està permès apropiar-se’n.

El guardià del canvi

Tornant al cas del metge, segons els Savis francesos, està clar que el metge no ha estat mai obligat a retornar l’objecte, ja que el depositaren en les seves mans i no ha estat mai un objecte perdut, i per tant el canvi arribà legalment a les seves mans després que l’amo original en perdé l’esperança de recuperar-lo.

En canvi segons el Ramban, que diu que no se’n pot apropiar encara que l’amo se’n desesperi més tard ja que es convertí en son guardià, igualment el metge haurà de seguir guardant el canvi que excedeix el pac del seu sou, pel cas de que un dia consegueixi descobrir el seu amo original.

En aquell moment li haurà de tornar el canvi, però no el sou que li pertocava, com és lògic.