De panxa a terra o els Manaments excedents

Alegories místiques al texte talmúdic

Tipus de sacrificis

Som al tratat talmúdic de Zvahim, que parla de les ofrenes que es feien al Temple.

El tractat ha començat diguent que “tots els sacrificis que són degollats no en nom propi són aptes, encara que no valguin per l’oligació de l’amo” o sia que si una persona tenia intenció de fer un sacrifici al Temple i el sacerdot que la ofereix, per equivocació, li dóna una intenció errada, el sacrifici és bo, encara que no ‘afavoreix’ a l’amo qui l’aportava.

Convé adelantar que hi ha diversos tipus de sacrificis: “olà” és un sacrifici que s’ofereix completament sobre l’altar, sense cap profit ni pels sacerdots ni per qui l’ofereix. Del sacrifici de “xlamim” se n’ofereix només el greix damunt l’altar i la resta és pels sacerdots i per qui l’ofereix.

Ambdós no vénen com expiació per pecats determinats, sinó que normalment vénen com ‘presents’ al Creador. Igualment el “todà”, o sacrifici d’agraïment, el “ma’asser” o delme, i el “péssah” que és el sacrifici pasqual, són semblants al de “xlamim”. En canvi el “hattat” i l’“aixam” vénen per pecats determinats i la carn la mengen els sacerdots.

No cumpleix el vot

Entès això, podem tornar al tema del tractat que diu que si una persona volia oferir un sacrifici d’“olà” per exemple, i el sacerdot per equivocació feu la degollació en nom d’un “xlamim”, el sacrifici encara no ha perdut la seva qualitat d’“olà” i el sacerdot està obligat a continuar l’ofrena segons les normes de l’“olà”, però de totes maneres el sacrifici no ‘afavoreix’ aquell qui el presentava, encara no ha cumplit el seu vot, i per tant el propietari es veurà obligat a aportar una altra ofrena d’“olà” per cumplir el seu vot.

I heus ací que a la pàgina 5a hi ha una anècdota interessant. El Talmud conta que Rabí Xim‘ón ben Laquíx estava ajegut de panxa a terra dins l’escola i feu la següent pregunta: “si el sacrifici és bo, per què no ‘afavoreix’? i si no ‘afavoreix’ per què seguim oferint-lo?”. Li contesta Rabí El‘azar diguent que en cas de que una persona tengui preparat un animal per un sacrifici i aquesta persona mor abans d’oferir-la, els seus fills la poden oferir després de la mort del pare, encara que, òbviament, el sacrifici no ‘afavoreix’ el pare, que ja és mort. Però aquesta explicació no li basta a Rabí Xim‘ón, que continua diguent: “obriré jo una porta a la meva ànima (tenc una explicació per a mi mateix), ja que el verset diu: ‘el que surti de la teva boca guardaràs i faràs un regal com havies fet el vot ’, cosa inexplicable, ja que una cosa és el ‘vot’ i l’altra és el ‘regal’, i la veritable intenció és que si ho fas tot correctament – serà en compliment del vot , i si no, serà com un regal .

Dins quin cos morarà l’ànima?

I la pregunta és: què té d’especial això de que Rabí Xim‘ón ben Laquíx estava ajagut de panxa en terra per fer la pregunta, i què significa l’expresió d’“obriré una porta a la meva ànima”?

El llibre Agra deFirqa explica que tot això és una insinuació a la metempsicosi, o sia la reencarnació de les ànimes, ja que cada jueu està obligat a cumplir tots els manaments, i en cas de que li manqui el cumpliment d’un dels manaments, se veurà obligat a reencarnar-se en un altre cos per tal de cumplir el que li mancava. De totes maneres, en aquesta reencarnació haurà de cumplir totes les seves obligacions i no pot dir que ha vengut només pel cumpliment d’una d’elles, la que li mancava en la vida anterior.

Quan arribi el moment de la ressurrecció, l’ànima morarà dins el darrer cos, dins aquell en què ha consumat el cumpliment de tots els manaments. I els primers cossos, aquells que no acabaren d’acabalar llurs obligacions, no podem dir que tots els seus esforços en el cumpliment dels manaments i en l’estudi de la Torà quedin sense recompensa! Sinó que el llum de tots aquells manaments que cumplí en les primeres vides i que ‘repetí’ en la definitiva, són “excedents” que ténen el valor d’un regal. I es converteixen en l’ànima d’aquells primers cossos.

Els manaments ‘excedents’

I a tot això insinua el començament del tractat, quan diu que “tots els sacrificis que són degollats no en nom propi són aptes”, o sia que quan l’ànima se separa del cos, quan el cos ha cumplit molts de manaments encara que ‘no es degollada en nom propi’, ja que l’ànima pertany a un altre cos, de totes maneres aquest sacrifici és apte “encara que no valguin per l’oligació de l’amo”, ja que encara que el primers cossos cumpliren molts de manaments, no serveixen per l’obligació de l’amo, ja que en la ‘vida definitiva’ haurà de tornar ‘repetir’ i cumplir tots els manaments.

I aquesta era la pregunta de Rabí Xim‘ón ben Laquíx, que si els manaments cumplits a la primera vida són vàlids, per què no serveixen per a la vida ‘definitiva’, i per què els ha de repetir en ella? I aquesta pregunta la feia ajagut de panxa a terra, mirant cap a la terra on ha de tornar el seu cos en morir-se.

De totes maneres, ‘obrí una porta a la seva ànima’ diguent que la llum dels manaments cumplits en aquesta vida (‘definitiva’) serveixen per iŀluminar els cossos foscos enterrats, que no cumpliren tota la seva obligació. Ja que tots els manaments que cumpliren i les bones accions que feren, encara que ara està obligat a ‘repetir-los’ en la ‘vida definitiva’ ja que no serveixen per l’obligació de l’amo’, de totes maneres serveixen com ‘regal’.

I aquest és el significat del verset: si ho fas tot correctament com havies promès abans d’arribar a aquest Món – serà en compliment del vot , i si no, que te manca el cumpliment d’alguns manaments – de totes maneres seran com un regal, per iŀluminar els primers cossos.