Paciència per l'Alumne

Rabí Preda tenia un alumne que li costava aprendre i necessitava que li repetissin quatre-centes la lliçó per poder-la aprendre.

Un dia havia d’anar urgentment a la ciutat per un acte de caritat. Abans de sortir repetí, com de costum, quatre-centes vegades la lliçó al seu alumne. Però aqueta vegada no li bastaren per aprendre.

-“Què passa avui, fill meu – li preguntà a l’alumne – que no te basten quatre-centes vegades?”

-“Estava preocupat amb els deures que tens i no m’he concentrat.” – li respongué.

I Rabí Preda li contestà: - “Doncs tornarem començar”. I li tornà explicar quatre-centes vegades.

(Eruvín 54b)

Tres lliçons

Tres lliçons

Rabí Ieoixúa ben Hanània relata que en el transcurs de la seva vida cap dels seus companys aconseguí ensenyar-li res de nou, en canvi una dona, una xiqueta i un nen li donaren una lliçó per hom.

Una vegada vaig anar a una posada a menjar i el menjar era tan saborós que transgredí els bons modals i mengí tot el contingut dels plats. El mateix esdevingué a l’endemà. Però el tercer dia la matrona preparà un menjar que no poguí menjar a causa de la gran quantitat de sal que tenia, i el decantí. La bona dona ho veu i se m’apropà i volgué saber per què no el volia. Per no voler criticar les seves qualitats culinàries li contestí que no tenia gana. Però ella em digué: Mestre, el fet de menjar-te el pa significa que tens fam i el que passa és que el menjar està molt salat, ja que evidentment m’he excedit amb la sal. Però tu has transgredit dues vegades els bons modals acabant tot el que hi havia als plats.

En una altra ocasió estava travessant un camp pel que semblava un camí públic, quan s’acostà una xiqueta i me preguntà per què travessava una propietat privada. Jo li vaig dir que com que el camí està molt trillat havia pensat que era públic. I ella me digué: lladres com tu, que no miren prim, l’han trillat.

Una altra vegada anava cap a una ciutat i quan vaig arribar a un encreuament de camins no sabia per on prendre. Hi havia allà un nen i li vaig preguntar: nen, quin és el camí més curt a la ciutat? Ell senyalà un d’ells i digué: aquest és curt però llarg, i l’altre és llarg però curt. Pensant que era una manera infantil d’explicar les coses, vaig prendre pel ‘curt però llarg’. Prest vaig arribar a les afores de la ciutat, però estava envoltada de jardins i vinyes, tancats per altes tanques. No vaig tenir més remei que tornar a l’encreuament on vaig trobar el nen i li vaig preguntar per què m’havia dit que era el més curt. I digué que ho era, si no fos pels jardins que l’envoltaven. Per això vaig dir que l’altre era llarg, però més curt. (Eruvín 53b)