El marató d’Israel

 

L'atac dels perses

Els perses atacaven Grècia i estaven ja molt prop de la capital Atenes.

És que Darius el Gran volia eixamplar el seu Imperi a costa dels grecs.

Primer havien desembarcat al sud de l’illa d’Eubea, que està just en front de l’Àtica, sense destapar del tot les seves intencions, ja que podien tenir diferents metes. Però quan es dirigiren a una ciutat més al nord de la mateixa illa, ja es feu clar quina era la seva intenció: Atenes!

Una branca de l’exèrcit persa, comandada per un tal Datis, desembarcà a la badia de Marató, i l’exercit dels atenencs feu via cap allà, deixant la ciutat quasi desemparada. Després d’esperar uns dies, els atenencs decidiren atacar, mataren devers 6400 perses, agafaren set naus perses, abans de que la resta aconseguís retirar-se.

L’altra branca dels perses es dirigia cap a Atenes, junt amb els que s’havien salvat de la batalla de Marató.

La cursa

Per tant, els soldats grecs no van tenir més remei que anar, a marxes forçades, cap a Atenes per defensar la ciutat de l’imminent atac persa.

Aquesta cursa dels soldats grecs, de devers 42 km, fou la base de la cursa de Marató, instaurada fa 127 anys als Jocs Olímpics, apart de la llegenda que parla de un tal Eucles que, segons diu Plutarc, va córrer per avisar de la victòria, o d’un tal Filípides que va córrer 240 km per avisar els espartans de l’atac persa.

No fou una gran victòria dels atenencs, però sí que començà una nova era en què es veu que els perses no són invencibles.

L’any 1896, el comitè dels Jocs Olímpics decidí incloure la cursa de Marató dins els Jocs, però reajustaren la distància en 42.195 metres, i de llavors ençà es fan curses de Marató arreu del món.

Israel i els filisteus

A Israel també vam tenir un marató.

Els filisteus atacaven, i ja havien guanyat una batalla. Els Fills d’Israel es veren en gran perill, i decidiren que era el millor moment per a fer present l’Arca del Pacte del Senyor al campament militar (vegeu 1^er de Samuel 4:4).

Va ser un moment de gran alegria i esperança per als Fills d’Israel quan arribà l’Arca.

Els filisteus se van alarmar molt quan varen comprendre què havia passat. Era imprescindible guanyar aquesta batalla, que si no, com deien ells mateixos: ‘ens convertirem en serfs d’Israel, com ells ho han estat nostres fins ara’. Clar que per Israel era igualment estressant, que si perdien la batalla vendrien els filisteus i ocuparien nous terrenys i destruirien més ciutats.

La derrota fou pitjor: els filisteus aconseguiren segrestar l’Arca, matant als dos sacerdots que la guardaven: Hofní i Pinhàs, fills del gran sacerdot Elí.

Aquests dos sacerdots havien estat criticats molt durament pel seu roí comportament al Tabernacle de Xiló. Es parlava molt malament d’ells i els profetes havien avisat al gran sacerdot Elí que si no milloraven, moririen ambdós el mateix dia, i la seva descendència no assoliria mai la vellura. No rectificaren, ni Elí fou capaç de fer-los entrar en raó, tal vegada ni tal sols ho va provar: potser no creia en la possibilitat de rectificar.

La derrota va ser terrible.

La cursa de Xiló

I calia avisar la gent de Xiló, ja que sens dubte arribarien els filisteus per acabar de destruir el Tabernacle, símbol de la identitat espiritual d’Israel.

Un dels soldats feu la cursa des del camp de batalla fins a Xiló, per tal d’avisar la gent. Quan el gran sacerdot ho va saber, va caure d’esquena en terra i es rompé el coll. I quan la seva nora, la muller de Pinhàs va sentir les notícies, de les morts del seu marit i del sogre, i del segrest de l’Arca, rompé en aigües i naixé un minyó a qui, abans d’ella morir, donà nom Ikhavod, que vol dir ‘sense glòria’, ja que havien perdut tot l’honor amb la pèrdua de l’Arca. L’Arca fou recuperada només al cap de set mesos, després de fer matx a ca els filisteus.

La Maccabiah

El 28 de març de 1932 es van inaugurar a Tel Aviv els primers Jocs Macabeus internacionals, com resposta als Jocs Olímpics internacionals, destinats als jueus d’arreu el món. La iniciativa fou d’un tal Yossef Yecutieli.

Aquest Yecutieli volia fer, també, una cursa de Marató. 

Recordà la batalla en que vam perdre l’Arca i anà a reconèixer el terreny. El mesurà i se va sorprendre molt quan pogué comprovar que la distància entre Éven ha-Ézer on es lliurà la batalla i l’antiga ciutat de Xiló era de 42.2 km, exactament igual que la distància entre Marató i Atenes.

Amb la diferència de que ‘el nostre marató’ va ser 399 anys abans del dels grecs.

https://www.marathonisrael.co.il/en/event/the-bible-marathon/heats/ 

Innocència i culpabilitat

Com guardar els diners?

El tractat de ‘Baba Mecia’ s’ocupa, a la pàgina 42b, d’un tema prou interessant. L’excusa que molta gent cita, quan se troba agafada per una situació negativa, dient que tot ha estat per accident, innocentment, sense mencionar que, en realitat, el començament no fou per accident.

Per entendre el tema, hem d’explicar, en primer lloc, que existien antigament diverses opcions per guardar objectes que no els robessin. En el temps i el lloc en que va ser escrit, el millor lloc on es podien guardar els diners era cavant dins la casa un lloc secret, ja que els lladres que poguessin entrar no tindrien el temps o la paciència de cavar per tot arreu i no els trobarien.

I si una persona, R’uven, entrega els seus diners a un amic o company, Xim’on, per tal que els guardi, l’obligació d’aquest seria enterrar-los, o depositar-los en un lloc lluny dels possibles lladres.

Però el robatori no és l’únic perill dels diners, per suposat. Si es tracta de documents, de paper moneda, existeix el perill que es cremin o que els mengin les rates i, en cas d’haver de guardar els diners que han estat confiats per una altra persona, haurem de cuidar que no estiguin en un lloc on es puguin cremar.

La cabanya del bosc

I ara ve la pregunta. Què passa en cas que una persona, Xim’on, ha de guardar els diners d’altri i els amaga dins una cabanya, al bosc, lluny dels llocs on normalment passen els lladres, i per tant es considera correcte des d’aquest punt de vista? Però la cabanya, al bosc, és un lloc on els incendis són previsibles i, per tant, des d’aquest punt de vista, els diners no estan ben guardats. I, contra tot el previst, els diners van ser robats!

Xim’on s’excusa dient que no hi havia perill normal de robatori, i s’ha de considerar un cas inesperat, del que no en té la culpa, el que es diu ‘final innocent’. Però la resposta del Talmud és que, com que des del punt de vista del perill d’incendi, els diners no estaven ben guardats, no pot al·legar innocència, sinó que el ‘començament era culpable’.

És el cas de ‘començament culpable i final innocent’, i Xim’on és responsable de pagar a R’uven els diners que aquell li havia entregat.

El motiu és que, quan li pregunten a Xim’on què ha passat, ell no podrà contestar que ‘he fet tot el que devia fer’, ja que no l’hauria d’haver amagat a un lloc que es pot incendiar.

Mezuzàs destrossades

A un cas paregut, li preguntaren a un rabí polonès, fa uns cent anys, sobre les mezuzàs d’una

sinagoga que els antisemites havien destrossat, si hi ha hagut part de culpa per part seva que mereixi una penitència especial ja que, al cap i a la fi, es tracta de les mezuzàs d ela sinagoga!

El rabí investigà el cas, i es descobrí que algunes de les mezuzàs havien estat anteriorment damnades per la pluja i no s’havia fet res per millorar la situació. Tal vegada, escrivia el rabí, si haguessin estat més protegides de la pluja, dins unes capses més sòlides, tampoc no les haguessin destrossat els antisemites. I, per tant, és un cas clar de ‘començament culpable’ malgrat que el final fos ‘innocent’ i, per tant, cada membre de la sinagoga ha de donar almoina segons les seves possibilitats i han de reunir-se tots per llegir tots els 150 capítols del llibre dels Salms en públic.

Paciència per l'Alumne

Rabí Preda tenia un alumne que li costava aprendre i necessitava que li repetissin quatre-centes la lliçó per poder-la aprendre.

Un dia havia d’anar urgentment a la ciutat per un acte de caritat. Abans de sortir repetí, com de costum, quatre-centes vegades la lliçó al seu alumne. Però aqueta vegada no li bastaren per aprendre.

-“Què passa avui, fill meu – li preguntà a l’alumne – que no te basten quatre-centes vegades?”

-“Estava preocupat amb els deures que tens i no m’he concentrat.” – li respongué.

I Rabí Preda li contestà: - “Doncs tornarem començar”. I li tornà explicar quatre-centes vegades.

(Eruvín 54b)

Tres lliçons

Tres lliçons

Rabí Ieoixúa ben Hanània relata que en el transcurs de la seva vida cap dels seus companys aconseguí ensenyar-li res de nou, en canvi una dona, una xiqueta i un nen li donaren una lliçó per hom.

Una vegada vaig anar a una posada a menjar i el menjar era tan saborós que transgredí els bons modals i mengí tot el contingut dels plats. El mateix esdevingué a l’endemà. Però el tercer dia la matrona preparà un menjar que no poguí menjar a causa de la gran quantitat de sal que tenia, i el decantí. La bona dona ho veu i se m’apropà i volgué saber per què no el volia. Per no voler criticar les seves qualitats culinàries li contestí que no tenia gana. Però ella em digué: Mestre, el fet de menjar-te el pa significa que tens fam i el que passa és que el menjar està molt salat, ja que evidentment m’he excedit amb la sal. Però tu has transgredit dues vegades els bons modals acabant tot el que hi havia als plats.

En una altra ocasió estava travessant un camp pel que semblava un camí públic, quan s’acostà una xiqueta i me preguntà per què travessava una propietat privada. Jo li vaig dir que com que el camí està molt trillat havia pensat que era públic. I ella me digué: lladres com tu, que no miren prim, l’han trillat.

Una altra vegada anava cap a una ciutat i quan vaig arribar a un encreuament de camins no sabia per on prendre. Hi havia allà un nen i li vaig preguntar: nen, quin és el camí més curt a la ciutat? Ell senyalà un d’ells i digué: aquest és curt però llarg, i l’altre és llarg però curt. Pensant que era una manera infantil d’explicar les coses, vaig prendre pel ‘curt però llarg’. Prest vaig arribar a les afores de la ciutat, però estava envoltada de jardins i vinyes, tancats per altes tanques. No vaig tenir més remei que tornar a l’encreuament on vaig trobar el nen i li vaig preguntar per què m’havia dit que era el més curt. I digué que ho era, si no fos pels jardins que l’envoltaven. Per això vaig dir que l’altre era llarg, però més curt. (Eruvín 53b)

L’obligació de tornar un objecte perdut a son amo

Tres possibilitats

En el segon capítol del Tractat de Babà Mecía (pàgina 22b) es parla de les troballes i la obligació de retornar-les al propietari.

En cas de trobar un objecte perdut hi ha tres possibilitats halàkhiques:

1.       Agafar l’objecte per ús propi.

2.       Agafar l’objecte i proclamar que l’ha trobat.

3.       No tocar l’objecte no moure’l del lloc on està.

Els tres casos

Es a dir, que hi ha ocasions en què és impossible descobrir a qui pertany l’objecte i és segur que l’amo perd l’esperança de recuperar-lo, i en aquest cas, el primer que el trobi i l’agafi es converteix en el nou amo.

Però hi ha ocasions en què podem arribar a descobrir qui és el propietari, però si es deixa l’objecte allà on és, es farà malbé o algú el pot robar. En aquest cas, hi haurà l’obligació de recollir l’objecte i portar-lo a casa, i proclamar que l’ha trobat per tal que el propietari el pugui recuperar.

I altres ocasions en què el propietari l’ha deixat a posta en un lloc determinat i no l’ha perdut, i si qualcú el mou del lloc on està, el propietari no sabrà recuperar-lo.

Les condicions

Les condicions per cadascun dels casos són les següents:

Quan no hi ha cap senyal d’identificació especial, com poden ser les monedes o peces de roba estàndard, en un lloc públic, tant si se coneix que han caigut com si es veu que les han col·locat (i oblidat), es poden donar per perdudes, ja que en un lloc públic on qualsevol les pot prendre, i el propietari perd l’esperança de recuperar-les.

En cas de ser un lloc privat, o sia, un lloc on no hi passa molta gent o que la gent és selectiva, depèn si es coneix que les hi ha col·locat o si es veu que han caigut. En el darrer cas, seran propietat del que les hagi trobat, però en el primer cas haurà de proclamar que les ha trobat per tal que el propietari les pugui recuperar.

Però si tenen senyals identificadores, com per exemple la marca del rellotge, el color i forma de les ulleres, etc., tant si és un lloc públic com si és privat, tant si es veu que han caigut com si les hi ha depositat, haurà de proclamar la troballa.

El darrer cas és quan es veu que no ha caigut sinó que ho han depositat en un lloc resguardat, i en aquest cas està prohibit tocar-ho, ja que el propietari segurament tornarà per cercar el que ha depositat i quan no ho trobi perdrà l’esperança de recuperar-ho i no prestarà atenció quan proclamin la troballa.

“No vos faceu abominables”

Conceptes d’higiene i de fàstic al Talmud.

Fa fàstic!

Algunes vegades, se forma en hebreu el verb reflexiu d’una forma especial: en lloc de que el verb prengui una forma especial (“hitpa‘el”), s’afegeix l’expressió “a son ànima”. Així, per exemple, el verset citat (Levític 11:43), diu literalment: “no abomineu les vostres ànimes”.

Aquest verset és la conclusió de tot un capítol que parla dels animals que no se poden consumir, i acaba parlant de les bestioles que s’arrosseguen per terra, diguent que són abominables en si, i que també fan abominables a qui les consumeix.

De totes maneres, d’aquest verset aprenen els Savis (al Tractat de ‘Maccot’ 16b) una prohibició molt interessant. El Talmud parla d’un instrument iàtric fet d’un corn d’animal usat per extreure sang (flebotomia), principalment d’aquells que patien de hematocromatosi. I el Talmud diu que està prohibit usar aquest corn com tassa per beure vi o aigua, ja que està prohibit abominar les nostres ànimes, o sia fer-se fàstic.

Un plat brut

I així diu el Xulhan Arukh (Ioré Deà 116, 6), que “està prohibit menjar aliments o beure líquids que l’ànima humana avorreix; igualment està prohibit menjar de plats o beure de tasses que l’ànima humana avorreix, com per exemple de les provetes usades per practicar la flebotomia.

Igualment està prohibit menjar amb les mans brutes o damunt instruments bruts, ja que tot això està inclòs en la prohibició de “no abominar les vostres ànimes”.

Els comentaristes ja discerneixen entre 1. aliments que la majoria absoluta considera com abominables, que estaran prohibits a aquells pocs que estan disposts a menjar-los, i 2. aquells que ho són considerats només per una majoria, però no ‘per tothom’, que aquí està permès a tot aquell que no li faci fàstic el menjar-lo. Però 3. si se tracta d’una persona susceptible, que qualsevol cosa que no sigui perfecte li fa fàstic, els està prohibit menjar qualsevol cosa que els causi nàusees, encara que tots els demés els mengin sense problemes.

Orgull matern

El Talmud de Jerusalem, (al Tractat de Peà cap 1, mencionat per Tossafot al Tractat de Kidduixin 31a “R. Tarfon”), parla de la mare de Rabí Ixma‘el que apreciava tant a son fill, que també era el Gran Sacerdot, i que quan ell tornava de la ieixivà li rentava els peus i després bevia l’aigua de la rentada. Com és possible? Aquesta aigua hauria d’estar prohibit beure-la! Un comentarista (Zéra Haim, cap 7) diu que la bevia com antídot, i tal i com que està permès beure o menjar metzines que causa nàusees, igualment ella podia beure aquella aigua.

Els escorxadors neoiorkins

Actualment hi ha distribuidors de carn que hi introdueixen diferentes sustàncies, com fosfats, colorants, aigua, etc. per aportar-li un aspecte més fresc i poder vendre-la millor i pujar son valon. Els escorxadors de fa setanta anys, a Nova Iork, introduien els fetges dins sang per donar-los aspecte més fresc. Un dels rabins de la ciutat deia que havien de suspendre aquest costum immediatament, entre altres coses a causa de la prohibició de ‘no abominar’ ja que el Talmud diu que està prohibit usar instruments emprats per extreure sang, malgrat haver-los netejat perfectament, i de la mateixa manera no se podia menjar aquells fetges que havien estat submergits en sang, que seria considerat com ‘abominable’.

Però el Rabí Moixé Feinstein explicà que aquí no hi havia motiu de prohibició, ja que quan una persona menja un aliment que no sap que ‘és abominable’, no li fa fàstic i no ha comès cap falta.

Igualment, els habitants de Nova Iork que no s’imaginen que els fetges han estat submergits en sang, no està prohibit que els mengin. (cf. Iggrot Moixé Yod. Primera part, 31)

De panxa a terra o els Manaments excedents

Alegories místiques al texte talmúdic

Tipus de sacrificis

Som al tratat talmúdic de Zvahim, que parla de les ofrenes que es feien al Temple.

El tractat ha començat diguent que “tots els sacrificis que són degollats no en nom propi són aptes, encara que no valguin per l’oligació de l’amo” o sia que si una persona tenia intenció de fer un sacrifici al Temple i el sacerdot que la ofereix, per equivocació, li dóna una intenció errada, el sacrifici és bo, encara que no ‘afavoreix’ a l’amo qui l’aportava.

Convé adelantar que hi ha diversos tipus de sacrificis: “olà” és un sacrifici que s’ofereix completament sobre l’altar, sense cap profit ni pels sacerdots ni per qui l’ofereix. Del sacrifici de “xlamim” se n’ofereix només el greix damunt l’altar i la resta és pels sacerdots i per qui l’ofereix.

Ambdós no vénen com expiació per pecats determinats, sinó que normalment vénen com ‘presents’ al Creador. Igualment el “todà”, o sacrifici d’agraïment, el “ma’asser” o delme, i el “péssah” que és el sacrifici pasqual, són semblants al de “xlamim”. En canvi el “hattat” i l’“aixam” vénen per pecats determinats i la carn la mengen els sacerdots.

No cumpleix el vot

Entès això, podem tornar al tema del tractat que diu que si una persona volia oferir un sacrifici d’“olà” per exemple, i el sacerdot per equivocació feu la degollació en nom d’un “xlamim”, el sacrifici encara no ha perdut la seva qualitat d’“olà” i el sacerdot està obligat a continuar l’ofrena segons les normes de l’“olà”, però de totes maneres el sacrifici no ‘afavoreix’ aquell qui el presentava, encara no ha cumplit el seu vot, i per tant el propietari es veurà obligat a aportar una altra ofrena d’“olà” per cumplir el seu vot.

I heus ací que a la pàgina 5a hi ha una anècdota interessant. El Talmud conta que Rabí Xim‘ón ben Laquíx estava ajegut de panxa a terra dins l’escola i feu la següent pregunta: “si el sacrifici és bo, per què no ‘afavoreix’? i si no ‘afavoreix’ per què seguim oferint-lo?”. Li contesta Rabí El‘azar diguent que en cas de que una persona tengui preparat un animal per un sacrifici i aquesta persona mor abans d’oferir-la, els seus fills la poden oferir després de la mort del pare, encara que, òbviament, el sacrifici no ‘afavoreix’ el pare, que ja és mort. Però aquesta explicació no li basta a Rabí Xim‘ón, que continua diguent: “obriré jo una porta a la meva ànima (tenc una explicació per a mi mateix), ja que el verset diu: ‘el que surti de la teva boca guardaràs i faràs un regal com havies fet el vot ’, cosa inexplicable, ja que una cosa és el ‘vot’ i l’altra és el ‘regal’, i la veritable intenció és que si ho fas tot correctament – serà en compliment del vot , i si no, serà com un regal .

Dins quin cos morarà l’ànima?

I la pregunta és: què té d’especial això de que Rabí Xim‘ón ben Laquíx estava ajagut de panxa en terra per fer la pregunta, i què significa l’expresió d’“obriré una porta a la meva ànima”?

El llibre Agra deFirqa explica que tot això és una insinuació a la metempsicosi, o sia la reencarnació de les ànimes, ja que cada jueu està obligat a cumplir tots els manaments, i en cas de que li manqui el cumpliment d’un dels manaments, se veurà obligat a reencarnar-se en un altre cos per tal de cumplir el que li mancava. De totes maneres, en aquesta reencarnació haurà de cumplir totes les seves obligacions i no pot dir que ha vengut només pel cumpliment d’una d’elles, la que li mancava en la vida anterior.

Quan arribi el moment de la ressurrecció, l’ànima morarà dins el darrer cos, dins aquell en què ha consumat el cumpliment de tots els manaments. I els primers cossos, aquells que no acabaren d’acabalar llurs obligacions, no podem dir que tots els seus esforços en el cumpliment dels manaments i en l’estudi de la Torà quedin sense recompensa! Sinó que el llum de tots aquells manaments que cumplí en les primeres vides i que ‘repetí’ en la definitiva, són “excedents” que ténen el valor d’un regal. I es converteixen en l’ànima d’aquells primers cossos.

Els manaments ‘excedents’

I a tot això insinua el començament del tractat, quan diu que “tots els sacrificis que són degollats no en nom propi són aptes”, o sia que quan l’ànima se separa del cos, quan el cos ha cumplit molts de manaments encara que ‘no es degollada en nom propi’, ja que l’ànima pertany a un altre cos, de totes maneres aquest sacrifici és apte “encara que no valguin per l’oligació de l’amo”, ja que encara que el primers cossos cumpliren molts de manaments, no serveixen per l’obligació de l’amo, ja que en la ‘vida definitiva’ haurà de tornar ‘repetir’ i cumplir tots els manaments.

I aquesta era la pregunta de Rabí Xim‘ón ben Laquíx, que si els manaments cumplits a la primera vida són vàlids, per què no serveixen per a la vida ‘definitiva’, i per què els ha de repetir en ella? I aquesta pregunta la feia ajagut de panxa a terra, mirant cap a la terra on ha de tornar el seu cos en morir-se.

De totes maneres, ‘obrí una porta a la seva ànima’ diguent que la llum dels manaments cumplits en aquesta vida (‘definitiva’) serveixen per iŀluminar els cossos foscos enterrats, que no cumpliren tota la seva obligació. Ja que tots els manaments que cumpliren i les bones accions que feren, encara que ara està obligat a ‘repetir-los’ en la ‘vida definitiva’ ja que no serveixen per l’obligació de l’amo’, de totes maneres serveixen com ‘regal’.

I aquest és el significat del verset: si ho fas tot correctament com havies promès abans d’arribar a aquest Món – serà en compliment del vot , i si no, que te manca el cumpliment d’alguns manaments – de totes maneres seran com un regal, per iŀluminar els primers cossos.

La canya de Ravà

El jurament del mutuatari
Què hem de fer en cas que una persona, R’uven, dóna un préstec a un altre, Xim’on, i al cap d’un temps, quan R’uven el reclama, Xim’on diu que ja ha tornat els diners?

En realitat, si Xim’on digués que no ha rebut el préstec i, per tant, no té cap deute, no és necessari res més: R’uven no pot obligar-li a pagar res! A no ser que, lògicament, hi hagi un paper firmat o que hi hagi testimonis que hagin vist el moment del préstec i que desmenteixin l’afirmació de Xim’on. En aquest cas Xim’on serà considerat un mentider d’avui endavent, i ara haurà de pagar els diners que R’uven li exigeix.

En cas que Xim’on diu que si ha rebut el préstec i ja l’ha tornat, però R’uven diu que encara no li ha pagat, en realitat, ambdós estan d’acord que hi ha hagut un préstec i la discòrdia és sobre si l’ha pagat o no, i per tant Xim’on està obligat a jurar que diu la veritat. Per fer el jurament, ha de prendre en mans un Séfer Torà, o sia un Rotlle de la Torà.

La canya de Ravà
El Talmud parla d’un bergant (A) que havia demanat un préstec d’una altra persona (B) i encara que ja havia arribat l’hora de tornar-li, encara no ho havia fet. El prestamista (B) enfadat, li posà un plet al Tribunal de Ravà i allà se presentaren els dos.

El prestamista deia que havia entregat una quantitat de diners a l’altre i aquest deia que si, que era veritat, però que ja la hi havia tornat.

En aquest cas, com ja sabem, (A) està obligat a jurar i així li va dir Ravà, el jutge del Tribunal.
Aleshores (A) avançà per fer el jurament i, com que havia de prendre un Séfer Torà, entregà a (B) el bastó que tenia en mà, una canya, i feu el jurament que li exigien, que ja havia tornat els diners a (B).

Quan (B) sentí el jurament en fals d’(A) s’enfadà i en un atac de fúria li rompé la canya, escampant per terra els diners que (A) hi havia amagat i descobrint el frau.

Efectivament, (A) tenia l’intenció de ‘jurar sense mentir’, que ja havia tornat els diners a (B), mentres que en realitat no era més que una farsa. El jurament, en canvi, està destinat a descobrir la veritat i no a servir per a la farsa.

L'obligació del Tribunal
Per evitar la repetició d’aquestes farses, des d’aquell dia es va incloure dins la fórmula del jurament que es fa ‘en nom del Tribunal’, o sia, segons la intenció dels jutges i no segons la del que fa el jurament.

Encara el jurament, fet amb un Séfer Torà en mà i jurant en nom del Creador, resulta massa seriós com per poder fer-lo en fals i les persones més roïnes d’Israel no son capaços de mentir ‘del tot’ en un cas així. La psicologia humana de la majoria de la gent ‘mitjana’, que no són ni massa bons ni massa dolents, intenta trobar excuses pel seu mal comportament, fabricant atenuants que ells creuen vàlids, per tal de justificar la seva conducta. L’obligació del Tribunal és tancar la possibilitat d’usar aquests ‘atenuants’ i de treure a llum la justícia més pura. I per això han de conèixer tots els trucs i enganys i han de ser més llests que el dimoni.

El Dijuni del Jurament

El que se menjava l’herència

En el Tractat de Babbà Batrà s’estudien els diferents tipus de conflictes que poden surgir entre veïnats. Normalment, la base dels estudis no hi prové, com en la gran majoria dels altres tractats, del texte bíblic, sinó que se basa principalment en el bon seny. Lògicament, en la discussió hi poden entrar recursos de la Torà Escrita, però no com font principal.

Un dels estatuts diu que quan es vol cobrar un deute dels orfes, posem per exemple que li va donar un préstec al seu pare i ara, després de morir el pare, vol cobrar el deute, és imprescindible que el demandant juri que el que reclama és seu.

En el capítol tercer del Tractat (32b-33a) relata el cas d’un rabí, Rava bar Xarxom, que l’acusaven de ‘menjar-se l’herència’ dels orfes. El Cap del Tribunal, Abaié, li pregunta què ha passat exactament i com és possible que en parlin malament d’ell. Aleshores ell explicà que el difunt li havia hipotecat un camp en poder seu, i a més el difunt li devia una suma determinada, i per tant decidí quedar-se amb el camp hipotecat uns anys més per tal de recuperar els diners del deute, ja que si reclama els diners dels orfes li faran jurar, i ell no vol haver de jurar. Abaié li ordena que retorni el camp que ja ha acabat la seva hipoteca, i que quan els orfes siguin majors d’edat els podrà reclamar el deute del pare.

Prohibit o no?

La veritat és que hi ha una gran polèmica entre dos grans Savis ibèrics, Maimònides el cordovès i Nahmànides (Bon-Astruc ça Porta) el gironí (en hebreu els denominen segons els acròstics de llurs noms que són Moixé ben Maimon i Moixé ben Nahman: Rambam i Ramban, respectivament, remarcant la lletra final).

Maimònides escriu a la seva obra enciclopèdica de ‘Iad ha’Hazacà’, a les Lleis de Juraments, cap XI, art. 1er, que el jurament, en casos necessàris, és una ‘miçwà’, un precepte, una obligació religiosa.

El Gironí diu, a les seves observacions a l’obra de Maimònides, que no és cap ‘miçwà’ sinó que la Torà permet el jurament en casos indispensables per demostrar la seva honradesa, a condició de ser una persona estudiosa i temerosa del Senyor.

De totes maneres, també el Rambam, que opina que és una ‘miçwà’, encara no diu que se puguin repartir juraments indiscriminadament, només vol dir que quan hi ha necessitat de jurar està prohibit abstenir-se’n, i que si no vol jurar, transgredeix la ‘miçwà’!

El Concili dels Quatre Països

El Concili dels Quatre Països (que comprenia la Gran i la Petita Polònia, Rutènia i Volínia, en un concili que perdurà des de 1580 fins 1764, i que supervisava la vida jueva d’aquells països de l’Europa Nord-Oriental) decretà que quan el debat s’acostava al punt en què un dels litigants hauria de jurar, estarà obligat a proposar una conciliació en què el demandant renunciarà a un terç de la suma de la demanda.

El motiu de la renúncia a un terç, precisament, es deu a què una persona està obligada a ‘afegir’ fins a la suma d’un terç del preu original per tal de poder complir una ‘miçwà’ en cas excepcional.

El Rabí Haïm Palaggi (1788 – 1869, Turquia) diu que la majoria dels autors rabínics assumeixen l’opinió de Nahmànides, i per tant hom ha de procurar no arribar mai a la necessitat de jurar, i cita un llibre antic que diu que el qui ha tengut necessitat de jurar en un Jutjat, convé que durant tota la vida converteixi el dia del jurament en un dia de dol i de dijuni per expiar e

Corbs sangonents i bromes de carnissers

Qui ha d'allunyar-se?

El Talmud al Tractat de Babbà Batrà s’ocupa de danys que un veïnat pugui causar a l’altre sense cap mala intenció, sinó pel fet de fer un ús de la seva propietat que causa detriment a l’altre, en quines condicions el podem obligar que se n’abstengui per tal de no perjudicar, i en quines altres podrà seguir fent ús legal de la seva propietat malgrat les molèsties que pugui causar.

El tercer capítol del Tractat vol determinar qui té la responsabilitat dels danys que es produeixen entre veïnats. Vull dir que si R’uven planta un arbre dins el seu jardí i Xim’on se queixa que les arrels li fan malbé el pou, R’uven pot contestar que té dret a plantar el que vulgui dins el seu jardí, i si les arrels li molesten, pot trasplantar el seu pou un poc més enllà, on les arrels no li molestin, mentres que Xim’on, lògicament, prefereix que sigui R’uven el qui trasplanti el seu arbre. El damnificador és el que té l’obligació d’allunyar la molèstia o el perjudicat és el que no té més remei que allunyar-se’n?

Ja al començament del capítol sembla quedar clar que la tesi de Rabí Iossi que diu que el perjudicat és el que ha d’allunyar-se és la tesi acceptada. Però a continuació del capítol trobarem les excepcions, o millor dit les seves definicions i marges, ja que de tot d’una ens expliquen que Rabí Iossi no eximeix el qui llanci fletxes diguent que és l’altre que ha d’anar viu...!

Perjudicis indirectes

A les pàgines 22b-23a parla d’una persona que tenia unes palmeres datileres, i se queixava que hi havia uns practicants de la flebotomia que venien a seure just davora les seves palmeres. I per la sang que s’hi vessava, venien els corbs a picotejar-la i després menjaven els dàtils i embrutaven de sang els que quedaven i, a demés, molestaven amb els seus crits.

I aquí hauríem de veure quina diferència hi ha entre els danys directes i els indirectes. Ja que quan una persona

El Talmud diu que se tracta d’un perjudici indirecte, ja que els practicants de la flebotomia no causen cap dany als dàtils, i en teoria no n’haurien de ser responsables.

Però el Talmud explica que el fet de ser dany indirecte no significa que no estigui obligat a evitar-lo, ja que hi ha quatre tipus de danys que són massa greus i la gent no renuncia als seus drets, i són: fum, pols, el lloc comú (l’excusat) i fer tremolar el sòl. I el Talmud decreta que el dany dels corbs es pot comparar amb el del ‘lloc comú’, i per tant els practicants hauran de trobar un altre lloc on practicar...

L’escorxador

La Responsa de Rabí Xim’on ben Cémah Duran tracta (al tom 4, que són les preguntes que foren dirigides a Rabí Cémah Duran, descendent [en quinta generació] i successor de Rabí Xim’on, a l’Alger) parla d’un tal Rabí Avraham ben Tawa, que tenia la casa prop de la murada, i entre la casa i la murada hi havia un lloc buit que fou comprat per la comunitat i destinat a servir com escorxador.

I el pobre Rabí Avraham feu una llista molt llarga de queixes per evitar que hi construïssin l’escorxador, que Rabí Cémah Duran concretà en sis: 1 molesten l’intimidat de la seva casa, 2 li tapen la llum, 3 li faran tremolar les parets mentres tallin la carn, 4 li entrarà la pudor de la carn per les finestres, 5 li molestarà el renou dels clients que venguin a comprar i 6 les bromes dels carnissers.

No ens ocuparem més que en la darrera queixa, que diu que els escorxadors sempre bromegen i fan burles, i no se podrà concentrar en els seus estudis.

El Rabí Cémah Duran contesta que, malgrat que potser molta gent disfrutaria de poder escoltar els acudits i les bromes dels carnissers, tanmateix per un estudiós com Rabí Avraham representen una gran molèstia, ja que no li permeten estudiar. Sobretot si tenim en compte que els carnissers fan befa de la gent i està prohibit escoltar-los i són com aquells corbs que acudien a la sang que produïen els practicants de flebotomia, que fan fàstic, i per tant són ells que ha d’allunyar-se per tal de no causar el dany.

“L’ha obtengut iŀlegalment?”

Tractat de Babbà Mecià, pàg 21b

L’obligació de tornar un objecte perdut

El tractat talmúdic de Babbà Mecià parla, entre altres coses, de l’obligació de tornar les pèrdues a llurs propietaris legals. Aquesta obligació pot semblar banal, ja que qualsevol persona normal comprén l’importància i la necessitat de fer-ho.

Però hi ha casos en què una persona podria dir: “jo ja he fet tot el que podia” o “en un cas així, no hi ha res que fer”.

El Talmud parla de l’obligació que recau sobre la persona que ha trobat l’objecte perdut, i de la relació que hi pugui tenir el fet que l’amo original de l’objecte ja hagi perdut l’esperança de recuperar-lo, o l’intenció que tenia la persona que la trobà a l’hora de recollir-lo.

En general podem dir que quan l’amo original ha perdut ja tota esperança de recuperar-lo, perd o se’n desdiu del dret de propietat sobre l’objecte, i per tant el qui el trobi s’ho pot quedar per ell. A condició, és clar, que sàpiga amb tota seguretat que n’ha perdut l’esperança.

L’intenció del que troba l’objecte perdut repercuteix quan, per exemple, sabent que està prohibit, agafa l’objecte amb intenció de quedar-se amb ell i no tornar-lo al propietari legal. En aquest cas direm que “l’ha obtengut iŀlegalment”.

La penyora

Posem per exemple un metge que fa una visita urgent a ca un malalt en Xabbat, de manera que no pot apuntar les dades ni pot rebre el pac dels seus serveis en aquell moment, i la família del malalt li dóna un objecte de valor com penyora, amb l’intenció de pagar i recuperar l’objecte després de Xabbat.

Però el temps passà i la família del malalt no vengué a pagar i recuperar la penyora, i el metge també va oblidar de quin malalt se tractava. En aquest cas, el metge pot vendre l’objecte i cobrar el seu sou del valor que rebi. El problema està en cas que el valor sigui major que el sou que li correspòn: què passa amb el canvi?

D’una banda, sembla que els amos de l’objecte ja fa temps que han perdut l’esperança de recuperar-lo i el metge pot apoderar-se de tot el valor de l’objecte.

L’ha obtengut iŀlegalment?

Però no tots els Savis n’estan d’acord. El Talmud parla d’una persona que troba un objecte perdut abans que l’amo perdi l’esperança de trobar-lo. En aquest cas, mai no podrà dir-se que el qui l’ha trobat pugui convertir-se en el nou amo de l’objecte, encara que més tard l’amo original perdi l’esperança de recuperar-lo, ja que ha arribat a les seves mans iŀlegalment, o sia, que en el moment en què la trobà no podia convertir-se en el seu propietari legal.

El motiu de la prohibició l’expliquen els Savis francesos (els “Tossafot”, els néts de Raixí) diguent que en el moment que agafà l’objecte va recaure sobre ell l’obligació de retornar-lo a son amo original, i aquesta obligació no desapareix encara que l’amo perdi l’esperança.

En canvi el Ramban (Nahmànides) diu que el qui troba un objecte que el seu amo encara no ha perdut l’esperança de recuperar-lo, es converteix en son guardià, i des d’aquell moment ja no se considera un objecte perdut, ja que està en mans del guardià. Per tant, encara que més tard l’amo perdi l’esperança de recuperar-lo, el qui l’ha trobat no podrà apar-se’n, ja que només en cas de trobar un objecte que ja se n’ha perdut l’esperança abans de trobar-lo n’està permès apropiar-se’n.

El guardià del canvi

Tornant al cas del metge, segons els Savis francesos, està clar que el metge no ha estat mai obligat a retornar l’objecte, ja que el depositaren en les seves mans i no ha estat mai un objecte perdut, i per tant el canvi arribà legalment a les seves mans després que l’amo original en perdé l’esperança de recuperar-lo.

En canvi segons el Ramban, que diu que no se’n pot apropiar encara que l’amo se’n desesperi més tard ja que es convertí en son guardià, igualment el metge haurà de seguir guardant el canvi que excedeix el pac del seu sou, pel cas de que un dia consegueixi descobrir el seu amo original.

En aquell moment li haurà de tornar el canvi, però no el sou que li pertocava, com és lògic.

Les cremadisses del Talmud

La primera vegada que ens consta que varen ser cremats llibres jueus és a la Mixnà (Trctat de Ta’anit 26b) on diu que Apostomos cremà la Torà el 17 de Tammúz. Es creu que és el mateix relat que senyala Flavi Josef a Antiquitates Judaicae (2, 5, 3) sobre un soldat que trobà un Llibre de la Torà i el cremà. En aquell temps cremaren també a Rabí Hanina ben-Tradion embolcat en un Llibre (pergamí) de la Torà.

La primera gran cremadissa del Talmud fou a París, el dia 9 de Tammúz de l’any 5004, que era en divendres, víspera de la paraixà de Huqqat – 17 de juny de 1244.

Fou el resultat del Judici de Paris. En aquest judici, foren obligats els rabins de França d’aquella generació, encapçalats per Rabí Iehiel de Paris i Rabí Moixé de Coucy, a discutir amb els savis cristians, a causa de l’afany de l’ex-alumne de Rabí Iehiel de Paris, el convers Nicolas Donin de la Rochelle.

La discusió tractava sobre la questió si el Talmud encoratja l’odi dels gentils i dels cristians. Amb la pèrdua dels jueus, l’evident resultat fou la cremadissa dels llibres del Talmud a la Place de Grève de Paris, on hi arribaren 20 (o 24) carros plens de llibres que foren cremats.

La segona gran cremadissa fou a Venècia els anys 1553-1554. tot començà en una brega entre dues premses que pertanyien a cristians que volien imprimir el llibre de Maimònides. Una de les dues premses, la de Bragadini, acusà l’altra, la de justiniani, que publicava llibres en contra del cristianisme. El papa Marcello Cervini degli Spannocchi, Marcel II, feu inquirir el tema i ordenà cremar els llibres del Talmud al campo di Fiori, a Roma. El dia de la cremadissa fou el dia de Roix haXanà, Cap d’Any del 5314 (19 de septembre de 1553), elegit especialment per fer patir més als jueus. A continuació, i durant la festa de Succot del mateix any (3-10 d’octubre) foren cremats els llibres de Bolònia, i el dia 31 d’octubre (13 de Heixwan) a Venècia, en el mes de Xvat (gener del 1554) a Ancona, i més tard a Ferrara, a Màntua, a Creta i a Corfu. Més tard, l’any 1559, el papa Pau IV amplià el decret també a Cremona (Llombardia) que s’havia salvat anteriorment per no estar baix la jurisdicció papal.

Uns anys més tard, en 1565, el papa Piu IV (Giovanni Angelo Medici di Marignano) privava el Talmud del seu propi nom (talmud = estudi), i per això es comença a emprar el nom de Guemarà, que significa ‘estudi’ en arameu.


A part de les cremadisses, el Talmud fou censurat en diferents ocasions. Una de les més famoses fou a l’any 1265 en què el convers Pau Christiani conseguí una buŀla del papa (Guy el Gras, Climent IV) que comissionava el dominicans de Barcelona a censurar els passatges que considerassin objectables.

Més tard, l’any 1413, un convers de nom Geroni de Santa Fe feu les mateixes acusacions, diguent que els mots ‘pagans’, ‘idòlatres’ i ‘apòstates’ que hi ha al Talmud es refereixen als cristians. L’acusació generà una buŀla del papa (Oddone Colonna, Martí V) que exigia la censura d’aquests mots al Talmud. La buŀla no entrà en vigor fins que els anys 1568-1581 fou imprimida una nova edició censurada del Talmud, on mancava el Tractat d’Avodà Zarà (idolatria) I altres passatges considerats com ofensius al cristianisme.

Aquesta edició donà uns resultats interessants, ja que el mot ‘goi’ = gentil, fou camviat pel de ‘nokhrí’ (=estranger), sense tenir en compte que, en realitat, ‘goi’ significa (fill de) ‘poble’, i en lloc d’escriure que Israel és un Gran Poble (Deut 4:6-7) sortí que és un ‘gran estranger’.

Igualment, sustituïren el mot “min” (apòstata) per la paraula “acum” que són les sigles de ‘ovdé cokhavim u-mazalot’ (adoradors d’estels i zodíac). Els jueus varen riure, ja que poc els costà en re-traduir-les en ‘ovdé Christos u-Miryam’ (adoradors de Crist i Maria).

Aquest treball l’he fet amb l’ajuda de diversos llibres d’història.

El Tresor del Talmud

Quin és el tresor, el vertader tresor d’una persona, que cap pirata no li podrà robar mai?

La veritat és que el Profeta Isaïes 33:6 ja ho proclamà fa devers dos mil set cents anys.
“I serà la fe dels teus temps la força de les salvacions sabiduria i ciència, la reverència del Senyor és el seu tresor”.

Vaja, com sempre, en lloc de donar solucions sembla que ho compliquen més!
I vos deman disculpes per la traducció ‘cega’ i plena de incoherències, però així és com ho escriví el profeta, i si normalment volem comprendre el ‘sentit en general’ del que ens vol expressar, algunes vegades, tanmateix, no hi ha més remei que llegir-lo literalment per tal de poder arribar als matisos.

La veritat és que és mal d’entendre. Què són totes aquestes expressions del profeta?

El Talmud, al Tractat de Xabbat 31a, li dóna dues interpretacions exegètiques:

Quan una persona mor i arriba a l’Altre Món, li faran sis preguntes:
1. has negociat fidelment?
2. has fixat horaris d'estudis?
3. t’has ocupat de la reproducció?
4. has esperat la salvació?
5. has ‘condimentat’ la sabiduria?
6. has intentat comprendre les coses?
Aquestes sis preguntes segueixen la matriu del verset del Profeta: fe, temps, força=vitalitat, salvació, sabiduria i ciència.

I acaba diguent: i encara així, si la veneració del Senyor ha estat el teu tresor, val, i sinó, no.


Al mateix lloc del Talmud, un poc abans, donen una interpretació paraŀlela:
1. la fe – és l’ordre de les Llavors (lleis d’agricultura)
2. el temps – és l’ordre dels Moments (lleis de festivitats)
3. la força – és l’ordre de les Dones (lleis de matrimoni)
4. la salvació – és l’ordre dels Danys (lleis de justícia)
5. la sabiduria – és l’ordre de les Santedats (lleis de sacrificis)
6. i la ciència – és l’ordre de les Pureses (lleis de pureses i d’impureses)

Aquests són els Xixà Sidré Mixnà [XaS, en acròstic], els Sis Ordres de la Mixnà (i del Talmud) que recullen tots els estudis dels manaments de la Torà amb totes les explicacions que hi ha al seu voltant.

I també en aquest cas acaba diguent que tots els estudis depenen del grau de reverència del Senyor que l’estudiant tenia, que aquesta condició és la que converteix tota aquesta sabiduria en un tresor, però que quan no hi ha la veneració del Senyor, tota aquesta sabiduria desapareix i no serveix de res.


I el Talmud acaba posant un exemple:
És com un agricultor que encarrega als obrers que entrint tot el blat dins el magatzem. Quan acaben la tasca els demana: “hi heu mesclat un almut de terra salada?” i li diuen que no, i els diu: “idò millor si no l’haguésseu emmagatzemat!”.
Ja que el fet d’emmagatzemar blat no serveix de res si no anam alerta que no se podreixi encara serà pitjor, ja que tot farà pudor!

Psicologia del mentider

El Talmud, al tractat de Babbà Mcià 2a, parla de la psicologia del mentider, o de qui no ho és.

El Talmud ens presenta el tema d’una persona que pren un préstec d’un amic i que, quan arriba l’hora de tornar els diners, diu que ja ha pagat.

La primera premisa que tenim és que una persona no és tan pocavergonya de negar descaradament el favor que li ha fet l’amic que li donà un préstec quan l’havia de mester, i per tant si diu que ja ha pagat, hem de creure que diu la veritat.

Però pot donar-se el cas que no diu que li hagi pagat tot el deute sinó només una part d’ell, i aquí ja entra en joc un altre ‘motlle’, una altra matriu de pensament.
El prestatari vol pagar son deute, però no pot: no li arriben els diners!
En realitat, si pogués, negaria tot el deute, però tampoc no pot, ja que, com ja hem vist, ningú no és tan pocavergonya de negar el préstec a la cara del prestador que li ha fet el favor.
Per això no ho nega tot, però diu que ja n’ha pagat part, i ho fa per tal d’estalviar el temps necessari per conseguir els diners que li manquen per pagar el deute.
Per tant, diu la Torà[1] que en cas de negar part del deute d’un préstec està obligat a jurar davant el Tribunal que ja ha pagat el que diu, i per no jurar en fals, confessarà la veritat.

Tot això es refereix únicament al pac de préstecs, on li han fet un favor especial, però no al pac de tota casta d’altres deutes on ‘no hi juga’ la premisa de que ‘no serà tan pocavergonya’.

I per aquest mateix motiu, li feim una excepció i no l’inhabilitam completament de la possibilitat de jurar davant el jutjat, ja que una de les regles bàsiques del Tribunal és que quan una persona ‘no li importa’ fer un pecat determinat, no li importarà tampoc jurar en fals en tot el que es refereix a tal pecat. Però aquí noltres el contemplam com una persona que no vol negar el seu deute, sinó tan sols guanyar un poc de temps, i per tant sabem que no voldrà jurar en fals per aquest motiu i ens podrem fiar d’ell.


[1] Èxode 22:8. vius amb la traducció!!! La Bíblia de Montserrat diu ‘davant Déu’ i ‘el qui Déu declari culpable’ però en realitat ha de traduir-se ‘davant els jutges’ i ‘el qui els jutges declarin...’ !!

començant la Porta Mitjana

Dia 21 d'agost de 1923 fou proclamat el començament del primer cicle d'estudi del 'Full Diàri' (en hebreu 'Daf iomí') del Talmud.

L'idea fou del Rabí Iehudà Meir Shapira de Lublín, després de prendre consell de Rabí Israel Meir haCohen de Radin i del Rabí de Gur.

Se tracta de llegir un full del Talmud cada dia, el mateix full arreu del Món, de manera que un jueu que viatja d’un lloc a l’altre sempre pugui trobar un grup d’estudiosos que estiguin ocupats en el mateix tema talmúdic.

Tenguent en compte que els llibres del Talmud segueixen quasi tots una mateixa edició, la de Wilnius, de 2.711 fulls, cada cicle de lectura dura 7 anys i cinc mesos. Els fulls del Talmud estan enumerats a partir del 2, vull dir que no hi ha cap pàgina 1 i que no va per pàgines sinó per fulls i per saber la pàgina exacta hem de comprovar el full i el ‘costat’: 2a, 2b, 3a, 3b, etc.

El Talmud consta de 38 Tractats (massékhet, en hebreu) de diferents llargàries, basats en els corresponents Tractats de la Mixnà. De totes maneres, hi ha 63 Tractats a la Mixnà, i per tant n’hi ha 25 que no tenen les corresponents explicacions talmúdiques. Tanmateix, se poden trobar explicacions i referències a quasi tots els temes, escampades en les ‘negociacions’ erudites en altres Tractats del Talmud.


Avui, dia 2 d’Iyar del 5769, 27 d’abril del 2009, hem començat el full 2 del Tractat de Babbà Mcià, la Porta Mitjana, del 12è cicle d’estudi. Es tracta del segon tractat d’entre tres que parlen de les relacions socials humanes: la Primera Porta (Babbà Qammà) parla dels danys físics, la Porta Mitjana (Babbà Mcià) parla dels plets i la Darrera Porta (Babbà Batrà) de les relacions socials. [vius amb les transcripcions angleses 'Baba Metzia' o 'Babo Metzio'!].

Dia 20 del Primer Adar de 5765, 1 de març del 2005, acabà el 11è cicle d’estudi, amb grans celebracions arreu del món jueu, i l’endemà començava el 12è cicle, amb gran quantitat de nous ‘adeptes’ de totes les clases socials i de tots els nivells inteŀlectuals que s’afegien a l’estudi diari del Talmud. Aquest cicle acabarà dia 2 d’agost del 2012.