El Talmud ens presenta el tema d’una persona que pren un préstec d’un amic i que, quan arriba l’hora de tornar els diners, diu que ja ha pagat.
La primera premisa que tenim és que una persona no és tan pocavergonya de negar descaradament el favor que li ha fet l’amic que li donà un préstec quan l’havia de mester, i per tant si diu que ja ha pagat, hem de creure que diu la veritat.
Però pot donar-se el cas que no diu que li hagi pagat tot el deute sinó només una part d’ell, i aquí ja entra en joc un altre ‘motlle’, una altra matriu de pensament.
El prestatari vol pagar son deute, però no pot: no li arriben els diners!
En realitat, si pogués, negaria tot el deute, però tampoc no pot, ja que, com ja hem vist, ningú no és tan pocavergonya de negar el préstec a la cara del prestador que li ha fet el favor.
Per això no ho nega tot, però diu que ja n’ha pagat part, i ho fa per tal d’estalviar el temps necessari per conseguir els diners que li manquen per pagar el deute.
Per tant, diu la Torà[1] que en cas de negar part del deute d’un préstec està obligat a jurar davant el Tribunal que ja ha pagat el que diu, i per no jurar en fals, confessarà la veritat.
Tot això es refereix únicament al pac de préstecs, on li han fet un favor especial, però no al pac de tota casta d’altres deutes on ‘no hi juga’ la premisa de que ‘no serà tan pocavergonya’.
I per aquest mateix motiu, li feim una excepció i no l’inhabilitam completament de la possibilitat de jurar davant el jutjat, ja que una de les regles bàsiques del Tribunal és que quan una persona ‘no li importa’ fer un pecat determinat, no li importarà tampoc jurar en fals en tot el que es refereix a tal pecat. Però aquí noltres el contemplam com una persona que no vol negar el seu deute, sinó tan sols guanyar un poc de temps, i per tant sabem que no voldrà jurar en fals per aquest motiu i ens podrem fiar d’ell.
[1] Èxode 22:8.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada